Bones Festes i Feliç 2013!

Com passa el temps. Sembla mentida però aquest divendres arrenca un altre hivern, que té tota la pinta de ser un dels més freds de la història... oi que m’entén. I d’aquí a una setmana entrem de ple en la voràgine de les festes nadalenques: i vinga despeses!

Que poc encertada que trobo la campanya de l’FNAC (@Fnac_Maquinista) d’enguany!
“Al Nadal l’única cosa que no et pot fallar són els regals.”

Ostres, publicistes, de debò que All I want for Christmas is els regals??? Doncs tenim un problema.

Sóc conscient que tants caps tants barrets però si la finalitat d’aquestes festes (si és que n’hi ha alguna) han de ser els regals no ens trobem en la mateixa ona.

Perquè em pregunto, i si són molts o pocs, què passa? O molts però no ens agraden? O no ens en fan cap? Perquè potser no hi heu caigut, oh il·luminats, però mooolta gent no rebrà cap regal. O no tindrà el regal que voldria.

Teniu familiars perduts al vostre catàleg? Teniu salut? Amor?

Sí ja ho sé que sóc un cafre. Si més no, em consola que ni que sigui amb penes i treballs la majoria tindrem un Nadal decent, amb valors que van molt més enllà d’un simple regal.

Jo gaudiré com mai el pare, la mare, els germans, la família... la dona i les filles! Els amics! Aquests són els meus regals més anhelats: uns regals que no em ven ningú, que vénen sols, perquè ens estimem, perquè ens volem.

I això no es troba en cap catàleg. I senyors de l’FNAC: NO EM FALLEN MAI!!!

Ja ho sabeu, família: gràcies per ser-hi!!!
 

Atenció Twitter amb el MD “Hey this person…”

Ara fa un parell de setmanes feia referència a una estafa via correu electrònic, Has de recollir un paquet postal: l'estafa de Correus. Avui m’agradaria parlar-vos d’un altre tipus d’estafa, aquest cop via Twitter.

He rebut el missatge directe d’un seguidor amb el text “Hey this person (enllaç) is spreading horrible rumors around about you…” (vegeu la foto).

Evidentment, i tal com avançava a l’estafa de Correus, no hem de clicar l’enllaç, perquè es tracta d’un programari maliciós (malware) que infecta l’ordinador.

Hi ha moltes versions del missatge, normalment en anglès. La segona més habitual fa referència al fet que apareixes a un vídeo de Youtube. Mentida.

Aquesta pràctica, coneguda com a “pesca” (phishing), consisteix a suplantar la identitat electrònica d'una persona o organització determinada amb l'objectiu de convèncer algú perquè reveli informació confidencial que posteriorment serà utilitzada amb finalitats fraudulentes (@Termcat).

Si us hi trobeu, heu de saber que Twitter ofereix al seu apartat d’ajuda, Report Abuse or Policy Violations, la possibilitat d’enviar-los violacions i denunciar un compte com a correu brossa (spam). Però alerta perquè si l’usuari no n’és conscient, és a dir si li han piratejat el compte, el millor és enviar-li un missatge directe amb l’advertiment i recomanar-li que canviï la contrasenya.

Un cop més, estem avisats!!!
 

@XavierVerdaguer, emprenedoria al #MFC12

La setmana passada se celebrava a Barcelona el Móvil Forum Conference 2012, l’esdeveniment de referència a l’Estat espanyol en matèria de mobilitat i solucions per a l’empresa organitzat per Telefónica (@movilf), on els ponents donaven la seva visió de l’usuari digital i el món hiperconnectat aplicat als negocis.

Hi vaig poder assistir el segon dia, on l’usuari digital n’era el gran protagonista, per escoltar la ponència de Xavier Verdaguer (@xavierverdaguer): el professor Franz de Copenhague català (recordeu els grans invents del TBO?), un emprenedor tecnològic de referència.

Durant la intervenció va donar consells per crear, innovar i emprendre a partir de vivències personals:
• Fes el que t’agrada: els resultats són millors.
• Marca’t reptes: estimulen més la creativitat que les obligacions.
• Els equips multidisciplinaris funcionen millor: són més creatius.
• Com més gran és una crisi més grans són les oportunitats: hi ha més finançament que bones idees i una gran quantitat de talent disponible.
• Aposta pels joves: els nadius digitals.
• Actitud emprenedora: perdre la por al fracàs, una part més de l’aprenentatge.
• Treballa amb nens o recupera el nen que portes dins: passar-s’ho bé és molt important i fonamental per tenir idees creatives, i els nens saben fer-ho. (Curiosament Bruce Dickinson, vocalista del grup de heavy metal Iron Maiden i innovador, també ho va destacar a la seva ponència de la tarda.)

Família, quin gran exemple de xerrada motivadora! Quina actitud tan positiva!

Per cert, vaig aprofitar per visitar l’estand de la Generalitat, on explicaven el model que relaciona l’obertura de dades, les xarxes socials i els serveis mòbils. Quins cracks!

Ja ho veieu, escoltant i aprenent...

Benvinguts al nou món

El proppassat dijous vaig assistir a la VI Jornada sobre formació oberta a les administracions públiques: obrir i difondre continguts, celebrada a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (@eapccat).

La jornada pretenia destacar la importància que les administracions disposin dels recursos educatius en obert i en xarxa, així com la correcta utilització de les llicències Creative Commons. I la veritat és que trobo que ho va aconseguir.

Em va agradar especialment la presentació d’Ignasi Labastida (@ignasi) sobre les llicències Creative Commons i com compartir recursos educatius en obert, i la taula rodona sobre experiències d'obertura de continguts i d'ús de diferents canals per a la divulgació, moderada per Núria Vives (@nuriavives), cap del Servei de Difusió del Departament de Justícia, i on va participar entre d’altres Jordi Graells (@jordigraells), coordinador de Continguts i Innovació a la Direcció General d'Atenció Ciutadana i Difusió. Per cert, ambdós membres de la Xarxa d’Innovació Pública (@xarxaip).

Però sense ànim de desmerèixer la resta de ponents, un punt i a part mereix la intervenció de Carles Capdevila (@CarlesCapde), director del diari Ara (@diariAra): tot un exemple de com amb humor es pot provocar la reflexió i de com es pot comunicar sense necessitat d’una presentació amb Powerpoint.

Perquè us en feu una idea del que us dic, us deixo les perles més destacades de la seva presentació, “Xarxes socials: recuperar l'autoritat amb el diàleg”, extretes dels tuits generats a la Jornada.

• A la gent no li agraden els canvis, però cal canviar per millorar.
• A la societat del diàleg, els qui insulten desanimen. Els comentaris d'una comunitat moderada són millors.
• Això va de debò. Sigueu flexibles i adapteu-vos sense creure-us-ho tot. S'està acabant un món i el nou encara no està inventat.
• Aprenc el que vull i no perdo el temps en coses que no vull aprendre.
• Ara les xarxes socials ho fan tot discutible; tenim receptors adolescents.
• Cada espai de comunicació té un to propi: si les administracions volen dialogar, han d’adaptar-hi el seu.
• Cal rebaixar les expectatives sobre les innovacions i ser-hi, treballar-les, practicar-les.
• Des de la passió per les TIC, són font d'angoixes i ansietat si s'usen malament.
• El meu Twitter té més de 1.700 experts que he triat jo personalment.
• Els diaris han perdut el model de negoci (premsa gratuïta a Internet) i l'autoritat (xarxes socials).
• En el diàleg podem trobar una societat més adulta i madura, i això és incòmode perquè trenca patrons.
• Entra als llocs a poc a poc. No parlis fins que coneguis, abans cal ser curiós. Mira, escolta, segueix el rastre del que passa. Coneix les regles del lloc.Qüestiona el que veus, amb calma, posa-ho en dubte.
• Es necessita més expertesa, però des de la naturalitat, i ser molt receptiu: no han de molestar les opinions.
• Hem de crear comunitats on hi hagi gent intel·ligent parlant.
• L’autoritat s’aconsegueix dialogant.
• La comunicació tractava els receptors com a nens. Ara som adolescents que no ens creiem res.
• L'important és saber què vols dir, dir-ho i que t'entenguin.
• No vull saber res! Multipracticant (no crec en res) i multiagnòstic (ho practico tot).
• No cal buscar les notícies: si són prou importants, ens troben.
• No cal filosofar sobre el futur del 2.0.
• Perseguir el lector per Twitter, mar i aire.
• S'ha de ser a les xarxes socials? Si vols comunicar has d'anar on hi ha la gent.
• Sí, fem molts errors, però a la gent li agrada molt trobar errors.
• Sóc optimista: l'any 2010 vaig muntar un diari.

Has de recollir un paquet postal: l'estafa de Correus

Els proppassats divendres i dissabte vaig rebre dos correus amb els assumptes “Error en la entrega ID85761” i “Correos. Recoja su paquete postal” respectivament.

Els emissors eren "Correos [ayuda.sn35307@coreos.es]" i "Correos [menedzher.sn47947@coreos.es]", i en el segon correu hi havia un arxiu adjunt “EtiquetaDeCorreos_ES_ID633.zip (55.5 KB)”.

Bàsicament el contingut dels correus era que la companyia no havia pogut lliurar-me un paquet, però que podia recollir-lo a l’oficina més propera portant-hi impresa l’etiqueta postal adjunta.

Tot plegat ja és prou sospitós, oi? Quin paquet? Quina oficina? Com tenen la meva adreça de correu electrònic? Dues adreces no corporatives? Impressió d’etiqueta a partir d'un .exe?

Com ja haureu observat, es tractava de correus fraudulents que juguen amb la nostra curiositat i intenten colar-nos un programa maliciós. Si descomprimiu l’arxiu adjunt i executeu “Correo Etiqueta.exe”, cosa que evidentment no heu de fer, instal·leu el fals antivirus Personal Shield Pro.

El programa ens detecta un munt de virus “falsos” a l’ordinador, a la vegada que bloqueja el nostre antivirus i qualsevol programa que intentem executar. Si volem eliminar els virus suposadament detectats, hem de pagar una llicència de 80 dòlars. Aquí hi ha l’estafa (desconec si cobren l’import o si guarden les dades de la targeta per a altres “operacions”).

Alerta, perquè pel que he llegit eliminar el programa és força complicat...

Estem avisats!!!

El president no tuiteja

En una altra entrada (Laporta, president) ja comentava com als anys 50 Kennedy i Nixon revolucionaven el paper de la televisió en les campanyes electorals, i com 60 anys més tard Obama feia el primer gran desplegament digital en unes eleccions.

El proper 25 de novembre hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya, els partits s'han mobilitzat i es troben en plena campanya electoral. Com afecta això a la xarxa?

Em desvio un xic del tema de les darreres entrades, els avantatges i els inconvenients de les xarxes socials quant a la relació amb la família i els amics, per parlar de Twitter en clau política.

L’actual president Artur Mas (CIU) és l’únic candidat que no té usuari; és curiós quan Oriol Junqueras (ERC, @junqueras) i Albert Rivera (C’s, @albert_rivera) acumulen prop de 30.000 seguidors. També és remarcable que el candidat amb menys seguidors sigui Alicia Sánchez-Camacho (PPC, @aliciascamacho), amb prop de 8.000.

Per què l’equip d’Artur Mas s’estima més perfils institucionals com @govern o l’etiqueta #presidentMas? Tal vegada no tots els candidats hagin tingut en compte que Twitter, de la mateixa manera que altres eines de comunicació modernes, despulla els usuaris i els exposa en els seus nivells d’intolerància o de distracció més elevats.

El problema d’enviar un missatge instantani és que no hi ha assessors al darrere que vetllen per la teva integritat i que garanteixen un control de danys. Potser per això el president Mas no s’hi ha posat...

Es poden respondre en 140 caràcters qüestions clau com la corrupció, la independència, les pensions, els impostos, el pessimisme o l’atur?

Massa Facebook empatxa

Continuo amb el tema de les darreres entrades, els avantatges i els inconvenients de les xarxes socials quant a la relació amb la família i els amics. I ara és el torn de Facebook, la xarxa social que permet afegir gent com a amics i enviar-los missatges, compartir enllaços, fotografies i vídeos, entre d'altres coses.

Aquest cap de setmana la seva fanpage oficial publicava la foto que us mostro amb el text següent (us en faig la traducció aproximada):

“Els pastissos d’aniversari es fan per reunir gent al seu voltant; donen als amics un lloc per compartir i celebrar. No obstant això, probablement massa pastís no és saludable, per això Facebook i els pastissos s’assemblen.”

Trobo que aquesta metàfora és un intent força sincer de descripció del producte, no us sembla? M’agrada el fet que la mateixa idea aplegui coses bones (pastís d’aniversari, reunir, amics, compartir, celebrar) i dolentes (excés poc saludable), encara que aquestes darreres matisades (probablement, probably). Tot i així és genial que reconeguin que massa Facebook empatxa.

D’altra banda, és evident que podem aplicar aquesta afirmació a la resta de xarxes socials i la vida en línia en general: passem molt de temps connectats a ordinadors i dispositius de comunicació electrònics a la feina, i no els deixem estar un cop fora del despatx. Arribem a l’extrem d’ésser molt més socials i sociables a Facebook, Twitter i altres xarxes socials que a la vida real.

Segons una infografia de Confused.com, el 62% dels usuaris veu la televisió mentre usa les xarxes socials. Tot i que les dades corresponen a usuaris nord-americans i anglesos, bé podem extrapolar-les a altres països, oi?

Tal vegada ha arribat el moment de desconnectar i tornar a xerrar amb la gent de debò.

WhatsApp és un trencacors?

A l’entrada anterior comentava la utilitat i els avantatges de les xarxes socials per estar al corrent dels moviments de la família i els amics.

Entre d'altres hi parlava de @WhatsApp: un sistema de missatgeria gratuït que permet estar connectat a qualsevol hora i a qualsevol lloc, i que facilita la interacció i l’intercanvi d’informació en temps real fent partícips de la nostra vida els nostres contactes. Ja el coneixíeu, oi? :)

Aquest matí he llegit a @LaVanguardia un article que m'ha fet veure els seus possibles perjudicis: bàsicament, WhatsApp delata la persona que l’usa. Tots els nostres contactes tenen informació instantània del darrer cop que ens hi hem connectat, si estem en línia o no, i si hem llegit el missatge que ens han enviat. (Això Facebook i Twitter no ho tenen.)

Alguna vegada us heu sentit tensos, angoixats o ansiosos pel fet que no us responguin o que ho facin tard quan sabeu que el receptor ha rebut el missatge i que es troba en línia en aquell moment? Necessiteu també la immediatesa en la resposta i us desagraden les connexions a deshora? Heu exclòs algú d’un grup específic d’amics?

Això no són res més que petites mostres de possibles focus de conflicte i l’obsessió excessiva pot ocasionar-ne tant amb la família i la parella com amb els amics (totes “les pistes” queden documentades i podem “caçar l’infidel” gràcies a la seva activitat).

Com qualsevol altra nova tecnologia hem de saber "domesticar-la" i fer-la nostre per evitar ensurts... perquè és evident que canvia les nostres relacions socials. No és més fàcil pensar que els altres no comparteixen el nostre interès per l’ús d’aquestes vies per relacionar-se?

(Imatge: Morguefile.com)

La família i les xarxes socials

Ahir els pares van tornar d’un viatge de quatre dies al poble de ma mare per resoldre temes familiars. Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials els germans i tota la família hem pogut seguir el viatge pràcticament en directe: WhatsApp i Facebook principalment n’han estat els responsables.

He de reconèixer que després d’un temps de provar diverses opcions comunicatives he optat per quedar-me amb Twitter, Facebook i WhatsApp, i a cadascun li dono el seu espai:

• Twitter és tècnic i professional: n’aprenc moltíssim i és una font d’inspiració.
• Facebook és el contacte indirecte i informal amb la família i els amics.
• WhatsApp és el contacte directe i immediat (més que no pas Twitter).

Un tema a part és aquest bloc, és clar: el meu diari TIC personal.

Tantes coses que es preveu que moriran en l’oblit: doncs jo vaticino la mort de les trucades telefòniques. Quan d’aquí a un parell o tres de generacions hagi desaparegut la bretxa digital ningú no farà trucades: ens limitarem a fer anar els dits com a possessos pel nostre telèfon mòbil. Això sí, els nostres membres superiors hauran evolucionat d’una manera sorprenent: el palmell serà adherent perquè no ens caigui l’aparell i els dits adaptaran les seves proporcions a les del teclat de manera intuïtiva.

No obstant això, amb els pares ara com ara només faig anar l’opció trucada... i pobre de mi que no ho faci regularment, perquè si no la mare s’emprenya!
 

Superman es fa blocaire

Aquest matí mentre feia la rutina diària i llegia els titulars de premsa he observat que una notícia es repetia indefectiblement: Superman es fa blocaire.

Pel que sembla després de més de 70 anys com a reporter del Daily Planet, Clark Kent, el seu àlter ego, abandona la redacció per fer-se blocaire a causa de desavinences amb els seus caps i de veure com el diari més important de Metròpolis substitueix periodisme per sensacionalisme. I no només s'enfronta al seu editor sinó amb la seva estimada Lois Lane, a qui retreu que cobreixi un escàndol sexual.

Si la integritat moral d’un heroi com Superman el porta a fer prevaler els seus principis sobre la veritat i la justícia com a pilars no solament dels mitjans de comunicació sinó de la societat en general, què hem de fer nosaltres, pobres mortals, sinó seguir amb la nostra tasca de blocaire?

És curiós que tota la premsa se’n faci ressò quan ja fa temps que es comenta la fi dels blocs. Potser arribem al final d’una etapa, però en cap cas a la defunció definitiva. Trobo que Facebook i Twitter en poden ser eines complementàries: no cal excloure’n l’una de l’altra.

Tan sols em resta recomanar-li que sigui constant: un bloc no és un esprint, sinó una marató que cal recórrer sense pressa però sense pausa.

(Imatge: edició limitada de l'ordinador portàtil d'Alienware amb motiu de la pel·lícula Superman Returns, 2006)
 

La bretxa digital: Obra Social LKXA

Aquest matí he anat a La Caixa (@infoCaixa) a fer un ingrés i mentre feia cua he vist penjat el cartell que veieu a la fotografia: “Taxes, impostos i rebuts únicament al caixer automàtic”.

Durant el temps que em mirava el cartell no m’he pogut estar de relacionar els conceptes d’obra social i bretxa digital, “la diferència existent entre grups de població o entre països que separa els que tenen accés a les tecnologies de la informació i la comunicació i els que no en tenen” (@termcat).

Com pot ser que quan la majoria dels experts coincideix que la bretxa digital a l’Estat es deu principalment a l’edat i la situació econòmica de l’individu La Caixa obliga aquest sector social a gestionar les taxes, els impostos i els rebuts exclusivament a través del caixer automàtic. I més quan actualment l’Obra Social La Caixa, entre altres accions, mira de retallar la bretxa digital existent amb formacions arreu.

Cal tenir en compte que des que va començar la crisi econòmica actual l’obra cultural de les caixes d’estalvi es troba en greu perill, i ningú no en qüestiona la funció social, però no trobeu que és tirar-se pedres a la pròpia teulada?

Sincerament, no m’imagino els pares fent aquest tipus de gestions al caixer. Però si encara són dels qui funcionen amb efectiu i com a molt llibreta d’estalvis!
 

El SIOP: un pas de gegant cap al govern obert

Aquest matí he assistit a la presentació del Sistema d'indicadors d'ocupació pública a Catalunya (SIOP), que s’ha celebrat a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC, @eapccat).

He de dir que no hi anava gaire convençut, em pensava que em parlarien d’estadística i poca cosa més.

Ha obert l’acte la directora de l’EAPC, Montserrat de Vehí, i tot seguit Pilar Pifarré (@pilarpifarre), de Funció Pública, i Frederic Udina (@fredudina), de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat, @idescat), han presentat la sessió.

Ha estat comentada en el debat obert amb els assistents l’anècdota de F. Udina sobre el fet que la Generalitat de Catalunya (@gencat) és l’única empresa sense registre únic de clients i proveïdors, i fins i tot de personal. També ha estat rellevant l’aportació quant al Codi de bones pràctiques de les estadístiques europees que ha publicat l’Idescat.

Tot seguit, Juliana Vilert i Julià Urrutia, de Funció Pública, han presentat el Sistema d’indicadors d’ocupació pública a Catalunya (SIOP).

El SIOP té com a objectiu principal proporcionar informació sobre la configuració de l’ocupació pública a Catalunya i relacionar-la amb dades demogràfiques, de mercat laboral, de creixement econòmic i d’activitat. Està dissenyat per facilitar el seguiment de les tendències d’evolució de l’ocupació pública a Catalunya en relació amb la realitat social a la què serveix i en l’entorn en què es desenvolupa.

S'ha prioritzat la visualització fàcil de dades (a l’Espai d'anàlisi de l'ocupació pública ja hi ha les explicacions pertinents) i hi ha una tria d'indicadors perquè fora inabastable arribar a tot arreu: no obstant això estan oberts a incorporacions. En són algun exemple: envelliment, tecnificació, laboralització, temporalitat, politització o estrangeria.

Finalment, David Sancho Royo, de la Universitat Pompeu Fabra, ha analitzat el SIOP en relació amb el context econòmic i social actual. M’ha obert els ulls.

Quan ha començat a parlar de dades obertes i governança oberta m’he adonat que només em mirava el SIOP com quatre dades mal contades: he vist la llum! El fet de disposar de dades accessibles, oportunes, de la font primària, complertes, processables i en formats no propietaris fa que vegi els tres conceptes anteriors com una mateixa cosa.

L’objectiu del SIOP no és sinó apoderar la ciutadania i fomentar un debat amb criteri: es tracta d’una aposta política, “ensenyem la cuina i és perillós”, però aquesta aposta de risc porta implícita una transparència necessària.

És per això que cal ampliar-lo i potenciar-lo. Ens trobem davant una oportunitat única i necessitem el lideratge polític que redefineixi l’Administració pública.

Tanco aquest article amb la darrera frase del David, lapidària: el nostre actiu principal és el ciutadà, el veritable generador de riquesa.

(Imatge: martinhilbert.net/democracy)
 

Movistar, “no sabes de la misa la media”

Ara ja fa un temps que a casa quan sona el telèfon és la Martina, la meva filla de 3 anys, qui agafa les trucades. Domina l’aparell i li agrada engegar el seu “Holaaa!!!” i xerrar una estona amb l’interlocutor de torn (normalment familiars i amics) abans de passar-me l’auricular. I dic normalment...

Ahir al vespre cap a quarts de deu de la nit va sonar el telèfon i, com de costum, la nena va atendre la trucada. Després dels segons de rigor i d’escoltar divertit el seu monòleg li vaig demanar qui era. Em va respondre: “No ho sé, papa”.

Em passa el telèfon i atenc la trucada: es tracta d’un comercial de Movistar (@movistar_es) que sense dir ni bona nit comença a explicar-me la darrera oferta que m’ofereix la companyia. Abans de deixar-lo acabar, però molt educadament, li explico que al seu dia vaig voler canviar de companyia (sóc de Jazztel, @jazztel_es), que els vaig demanar què m’oferien i que davant la negativa d’igualar l’oferta de la competència havia optat per descartar-los, que ja estava prou content quedant-me on era i que no tenia intenció de canviar.

Quan començava a acomiadar-me, és ell que m’interromp a mi i em deixa anar: “Vale, para, no me entero ni media”. I em penja.

Em considero una persona prou educada, mesurada i pacient. I no tinc ganes d’entrar en polèmiques lingüístiques (tot i que no passen de moda, oi?) o comercials (què em volen vendre a aquelles hores?). Però durant una estona em vaig quedar amb l’auricular a la mà, fins al punt que la dona em va demanar si em passava res.

Com pot ser que una de les grans empreses de l’Estat tingui un comercial tan nefast, per tot plegat. I com pot ser en un moment com aquest, que perden línies, clients, ingressos, etc. És aquesta la manera? Realment s’ho poden permetre?

Ostres, ja ho sé que una flor no fa estiu i que sóc un granet de sorra dins la seva immensa platja de clients potencials, però tinc la impressió que si continuen així d’aquí a poc temps amb un cubell de platja de la Martina faran prou per controlar la cartera de clients.

Per cert, que no ho sabia, segons el DRAE (diccionari oficial de la llengua espanyola), l’expressió correcta és “no saber de la misa la media”, és a dir, “ignorar”.

(Imatge: tOrange.biz)

Patufet, on ets?

Aquest matí he assistit a la 29a sessió web (@sessionsweb): 'La georeferenciació a l'Administració', a càrrec de Jordi López Ramot (@ramot), creador del portal Wikiloc, una comunitat d'usuaris que comparteixen rutes i punts d'interès GPS del món.

Els objectius de la sessió eren veure de quina forma iniciatives ciutadanes de producció i intercanvi d’informació geogràfica interoperen amb les dades i els serveis que ofereix l'Administració i viceversa, i valorar possibles usos d'aquesta informació al si de l’Administració.

Wikiloc és una empresa amb reconeixement internacional (Google, National Geographic), present a 190 països, i amb més de 900.000 rutes que reben 1,2 milions de visites cada mes, que neix amb l’objectiu de facilitar-nos la vida i estalviar-nos temps per poder gaudir del territori amb més informació. Va començar com un passatemps, però hi va incorporar publicitat i ara estudia incorporar nous models de negoci (hi ha institucions i organismes locals, p.ex., que comparteixen rutes de Wikiloc als seus portals).

Disposa d’un gran capital social gràcies a l'afany de compartir: ofereix un gran benefici amb l'esforç mínim. Té continguts de qualitat (no prohibeix, tan sols guia), amb un copyright que atribueix a l'autor la seva ruta, i tan sols demana atribució. A més, són els propis usuaris els qui hi fan les tasques de manteniment de les rutes.

El gran repte és que l’Administració i les empreses converteixin en serveis la informació geogràfica (el 75% de la informació que genera l'Administració pública ho és), i l’obertura de les bases de dades i les noves tecnologies (GPS, Google Maps i Earth, i el mòbil) són la clau per democratitzar-la.

És evident que si en Patufet hagués disposat al seu dia d’un telèfon mòbil intel·ligent i l’aplicació de Wikiloc no hauria passat el mal tràngol que va haver de passar per comprar un dineret de safrà, pobret.

“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim, patam, patum, no trepitgeu el Patufet.”

(Imatge: Llar d'infants el Patufet, Molins de Rei)

La vida és bella? Sutton, Bling Bling... puf puf!!!

Divendres a la nit vaig sortir de festa amb la dona després de prop de tres anys de no fer-ho a causa de les recents maternitat i paternitat respectives. Atès que es tractava d’un vespre especial (les nenes eren a casa ma mare, que ens feia de cangur) volia que tot sortís ben rodó.

La vetllada va començar amb el dipòsit necessari de les filles a ca la mama: i us he de dir que no va resultar tan traumàtic com pensàvem; la cosa pintava bé.

Per al sopar vaig aprofitar que tenia un regal de Reis pendent: una targeta “gastronomia per a dos” de La vida és bella (@lavida_esbella_). Teòricament havia de ser una grata experiència, però a la fi no va ser així: em va sorprendre l’escassa oferta per a la ciutat de Barcelona, que es limita a vuit restaurants, dels quals un ha tancat, un altre no obre els divendres, un altre és de cuina hindú, un altre mexicà, dos argentins (un amb un menú tancat a base de carn), un altre de tapes, etc. On és la cuina mediterrània? En resum que en vam haver de triar un per defecte que no ens va plaure gens i amb una relació qualitat-preu desproporcionada: la vetllada romàntica no continuava gens bé. Sort que tots dos portàvem una bona predisposició (a casa havíem assaborit tranquil·lament abans de sortir un parell de gintònics).

Us he de dir que, vista l’experiència, mai no regalaré una d’aquestes targetes: m’estimo més fer-vos un sobret amb 50 euros per tal que aneu a sopar on us vingui de gust.

Tot seguit vam decidir d’anar a fer el toc al carrer Tuset: una zona de la ciutat que conec de fa temps i que mai no passa de moda. Concretament volíem anar a la discoteca Bling Bling (@blingblingbcn). Per tal d’assegurar el tret i poder-hi entrar sense problema vaig fer gestions per endavant i m’hi vaig posar en contacte via Facebook, Twitter i correu electrònic: no em van respondre. Davant el dubte, vaig fer el mateix amb The Sutton Club (@suttonClubBCN), un altre local de referència: m’hi vaig trobar la mateixa resposta, res de res. Suposo que si els hagués demanat de reservar un priveé m’haurien atès degudament...

Val a dir, però, que en el cas del Sutton a més vaig optar per apuntar-me a una llista que corre per Internet d’accés al local: la llista Isaac (@Lista_Isaac). També els vaig demanar si era oficial i garantia d’accés, però no coneixen què és la retroacció amb el client potencial (no obstant això he de dir que gràcies a la llista vam accedir al local: al Cèsar el que és del Cèsar).

Sóc conscient que disposar d’un local de moda és genial, però tots sabem que si no tenim cura del nostre client i el descuidem podem pagar un preu molt car: les modes canvien ràpidament (i més en el món de l’oci nocturn).

Afortunadament la nit era plujosa i l’inici d’un cap de setmana llarg. Després de fer la primera al Hot Bar Barcelona, que va estar la mar de bé, vam poder accedir als dos locals esmentats sense problema: a l’un perquè era buit (el que comentava) i a l’altre gràcies a la llista.

Livingticcat.cat també a Blogger!

Tal com us comentava l’altre dia ja disposo d’un domini .cat per al meu bloc. Avui però us he d’anunciar que he resolt el dubte si podia passar el domini de Blogger al meu nou domini: i la resposta és que sí!

Gràcies a la diligència dels tècnics del centre d’atenció telefònica de CDmon (@CDmon), l’empresa de Malgrat de Mar amb qui vaig registrar el domini, he sabut que es podia fer i com fer-ho. Hi ha pàgines d’ajuda tant de Blogger (Com puc utilitzar un domini personalitzat al meu bloc?) com de CDmon (Configurar un dominio de Blogger usando CDmon), però reconec que no me’n sortia i m’han donat el cop de mà definitiu.

(Per cert, no vull fer-los propaganda però allarguen la promoció del domini .cat a 6,95 € fins al 31 de desembre.)

Amb això he matat dos pardals d’un tret perquè d’una banda resolc la polèmica sobre l’extensió territorial (blogspot.com.es) i de l’altra el meu domini és el domini únic i oficial del meu bloc. Genial, no?

Si bé és cert que continuo depenent de Blogger... i de Google! Ai, ai...

Livingticcat.cat

Divendres passat Ernest Benach (@ebenach) tuitejava la cerimònia dels Premis Blocs Catalunya 2012 (@STIC #pbc12) i feia aquest comentari: “El nivell de la comunitat blocaire de Catalunya continua sent molt bo. Però he trobat a faltar entre els finalistes més dominis .cat”.

Tot seguit @Versoscat responia “tenim domini .cat perquè estimem la llengua i la poesia”.

Em vaig sentir al·ludit: tinc un bloc, m’estimo la llengua i no tenia domini .cat. Potser precipitadament, vaig respondre: “@Versoscat @ebenach alerta pq no tots els blocs personals es poden permetre un domini .cat”. A la qual cosa l’Ernest concloïa “Cert! Doncs cal fer-hi alguna cosa!”.

Aquí és on entra en escena Domini.cat (@puntcat), que ens envia un tuit amb el perquè del preu de .cat i amb informació sobre la contractació d’un domini: #laMegaPromo.

He de confessar que em van fer veure la precipitació que us comentava per poc informat: vaig llegir el perquè del preu .cat (superior a la resta) però com s’intentava promoure’n l’ús amb ofertes dels registradors. I vaig descobrir amb sorpresa (perquè he de confessar que ni me n’havia adonat) la polèmica arran del fet que a principi d’any Google afegís una extensió territorial al domini habitual de Blogger, que passava a disposar a més del .com (blogspot.com), el domini territorial de l’estat corresponent, en el meu cas .es (blogspot.com.es). I aquesta va ser la gota que fa vessar el vas.

M’ho vaig mirar tot amb molta calma i ahir mateix vaig adquirir el meu domini (Livingticcat.cat), perquè un cop ben informat vaig comprovar que no tenia excusa: he pagat 8,41 EUR per un any de domini a CDmon (@cdmon), una empresa de Malgrat de Mar; l’any vinent ja en parlarem. Ostres, quina il·lusió!

No obstant això aquest només és el primer pas: l’adreça del bloc és la mateixa, mana Blogger; la gràcia és que he redirigit el meu domini al bloc de manera que a partir d’ara serà l’adreça que donaré per defecte. El pas següent és poder tenir el bloc ara que tinc domini sense haver de dependre d’altri.

Què et sembla, Ernest? A poc a poc i bona lletra, oi?

Veni, vidi, viXIP (#pbc12)

El passat 16 de setembre, a les 9.30 h, participava en la 34a Cursa de la Mercè de Barcelona. Després de dos mesos sense entrenar (la darrera cursa era del començament de juliol i durant l’agost vaig gaudir de les filles i la dona en unes ben merescudes vacances), vaig fer una marca més aviat discreta: 43:39. L’endemà publicava al Facebook una foto on sortia fent la cursa amb el comentari “Ai, que ens fem grans... i com m'agrada!!!”.

Una bona amiga hi va fer un comentari pel fet que no havia millorat la meva millor marca personal i que el resultat era més aviat fluix: “Ei, unas veces se ganas y otras se pierde, que deia aquell...”. Tan bon punt vaig llegir el text vaig tenir claríssima la resposta, perquè no hi estava gens d’acord: jo sempre guanyo. I no vull semblar pedant, però és que sempre he dit que l’important de córrer una cursa de deu quilòmetres és participar-hi, acabar-la, no prendre mal, mirar de baixar de l’hora i, si pot ser, millorar la marca personal, per aquest ordre. I és per això que des d’aquest punt de vista i dins les meves possibilitats cada cursa és un premi: n’acabo tan i tan satisfet de mi mateix!

Aquest divendres 5 d’octubre Reus va acollir la 5a edició dels Premis Blocs Catalunya (@STIC). No hi vaig poder assistir per motius personals, però vaig seguir la jornada des del sofà de casa via Twitter (#pbc12) gràcies als tuits de diversos assistents a l’acte. Com ja sabeu jo hi participava dins la categoria TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) de blocs personals; es va endur el premi @carlesrgm amb el bloc “Tot això és la feina que fa un informàtic en el seu temps lliure” (moltes felicitats, Carles!), però jo també hi vaig guanyar: ser-ne finalista ja era com si m’hagués tocat la grossa de Nadal.

I això no és tot! A més la @XarxaIP va rebre el premi al millor bloc corporatiu en la categoria ‘Economia, politica i societat’ i com que en sóc membre l’alegria va ser immensa. Què més puc demanar? M’agrada prendre'm les coses d’aquesta manera: així guanyo sempre, participant.

L'important no és guanyar, és participar... i viure l'experiència!

(La imatge correspon al premi obtingut per la XIP.)

El CEJFE a Twitter (@gencat a les xarxes socials)

És interessant observar com les administracions públiques incorporen les xarxes socials com a eina de treball: les aplicacions 2.0 els permeten esdevenir organitzacions més transparents i participatives "mentre es transformen i modifiquen tant la relació amb la ciutadania com la gestió del seu coneixement intern, tan important per innovar serveis" (@xarxaip).

La presència de la Generalitat de Catalunya (@gencat) a les xarxes socials és extensa. En aquest terreny propi de la ciutadania, on cada usuari té una opinió que cal respectar, la Generalitat intenta interaccionar-hi sempre d'acord amb els seus valors: servei públic, transparència, qualitat, coresponsabilitat, participació i coneixement obert.

Aquesta setmana s'ha posat en funcionament l'usuari del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) a Twitter: @cejfe.

Des d'aquest usuari el Centre informarà de les activitats formatives que s'hi organitzen, algunes prou conegudes com les sessions web o les jornades del Programa @compartim i d'altres més específiques sobre criminologia, mediació o temes jurídics, a més de butlletins i noves publicacions.

Si disposeu d'un compte a Twitter, us recomano que seguiu els usuaris que he citat anteriorment: n'aprendreu molt! Jo ho faig! :)

Més informació: La Generalitat a les xarxes socials

(Imatge: identificador del CEJFE a Twitter.)

Màrqueting participatiu i enquestes en línia

El meu amic Jordi s’ha dedicat tota la vida a fer d’enquestador per a l’institut d’investigació de mercats Ipsos fent preguntes a peu de carrer o a casa d’altri sobre benzineres, mitjans de comunicació, hamburgueses, etc.

Tot i que encara s’hi dedica, l’empresa mira de refer el model de negoci perquè les enquestes en línia i les comunitats de màrqueting participatiu li fan molt de mal. A tall d’exemple us presento nicequest i trnd.

Nicequest (@nicequest) és l’evolució natural del Jordi: una empresa que realitza estudis d’opinió a partir d’enquestes en línia (ja deixo de banda les enquestes per telèfon). L’usuari acumula punts cada vegada que participa en una enquesta i els canvia per regals (el que han fet les caixes tota la vida, vaja). En aquest cas, les empreses obtenen si fa no fa els mateixos resultats que amb les enquestes tradicionals.

Trnd (@trnd_es) va un pas més enllà. És una comunitat en què els membres tenen la possibilitat de tastar nous productes i serveis a partir de la tria dels projectes en què volen participar: darrerament Marcilla, Coca-Cola, Brillante o Argal. Aquí les empreses arriben directament a les persones interessades en els seus productes i reben una retroacció directa sobre les experiències: tant els aspectes positius com les oportunitats de millora.

Segurament n’hi ha d’altres, però jo participo en totes dues i m’ha anat prou bé: relació esforç benefici, vull dir.

Què, doncs, us hi apunteu?

(Per cert, la princesa de la foto és ma germana, la Monts, un sol a qui vaig fer partícip d'un estudi de cafè i que em farà tiet pels volts de novembre. Ben feliç!)

L’ús indegut dels mitjans informàtics a Justícia

En els darrers dos anys el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ha incoat divuit expedients disciplinaris a funcionaris que presten serveis a l'Administració de justícia a Catalunya per la comissió d'una falta disciplinària greu consistent en l'ús indegut dels mitjans informàtics (art. 536.B.10 de la Llei orgànica del poder judicial), en relació amb l'accés a les aplicacions del Punt neutre judicial, principalment a l'Agència Tributària, tot sovint per consultes de familiars, atès que en aquests casos presumptament s'ha vulnerat el dret a la protecció de les dades personals.

El Punt neutre judicial és una pàgina web que unifica les comunicacions i peticions de dades entre les xarxes judicials de les comunitats autònomes, el Ministeri de Justícia i el Consell General del Poder Judicial. S'hi accedeix amb autorització i només s'hi poden consultar les dades necessàries per als procediments judicials en curs: no s'hi poden consultar dades pròpies ni dades d'altri.

La protecció de les dades personals és un dret fonamental reconegut per l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006, la Constitució espanyola de 1978 i la Directiva UE 95/46. Actualment està desplegat per la LO de protecció de dades de 1999 i pel seu reglament de 2007. La intimitat personal i el secret de les comunicacions són drets fonamentals regulats també en la Constitució espanyola (art. 18.4).

El personal al servei de l'Administració de justícia de Catalunya té un seguit de drets pel que fa a les seves dades personals contingudes en fitxers que gestiona el Departament de Justícia, i d'obligacions pel fet de tenir accés a dades personals de tercers. Les persones que incompleixin les obligacions establertes a la normativa de protecció de dades estaran sotmeses al règim disciplinari i a la responsabilitat civil o penal.

El Departament de Justícia ha decidit que la informació i els recursos que la suporten són actius essencials (el compliment legal en matèria de protecció de dades és l’actuació prioritària en la gestió de la seguretat de la informació) i que s'ha d'implementar conjuntament i de forma coordinada mesures organitzatives, tecnològiques i jurídiques.

Ja ho veieu, doncs, no val a badar.
(Imatge de morguefile.com)

Steve Jobs, el CD i els #PremisBlocs12

Aquest divendres se celebra a Reus l’acte de lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012. (Com ja he comentat anteriorment hi participo per partida doble: a títol individual per aquest bloc en la categoria TIC personal, i com a col·laborador del bloc de la @XIP en la categoria política corporatiu. Sí, ja ho sé, puc semblar una mica arrogant, però és que a mesura que s’acosta la data n’estic més content i orgullós.)

Malauradament no hi podré ser, la logística familiar no m’ho permet. I m’hauria agradat: vivim en un món petit i cosetes d’aquestes alegren l’existència.

És curiós, però, que la celebració coincideixi amb dues altres de ben sonades: el primer aniversari de la mort d’Steve Jobs i el 30 aniversari del CD (de fet és avui). I em plau lligar les efemèrides, en una setmana precedida per la presentació de l’iPhone 5, amb el lliurament dels premis als blocs TIC que de ben segur hi han fet referència tantes i tantes vegades: si més no, jo sí.

Com a petit homenatge a l’Steve, avui el canal de televisió Discovery Max mostra dos documentals ben interessants: “Steve Jobs. L’home que va revolucionar el món”, una celebració de la seva vida a partir d’entrevistes a les persones a qui va canviar la seva (Lee Felsenstein, Daniel Kottke i John Draper, p. ex.), i “Revolució iPod”, un abans i un després en la història de la música, tant per als usuaris com per als professionals. Un avenç que avui es considera una fita com ho va ser al seu dia el CD.

Per cert, amb motiu de l’aniversari del CD, Universal Music llança aquesta setmana al Japó una sèrie especial que inclou la novena simfonia de Beethoven en homenatge al disc que va marcar una nova era en l’àudio.

"L’home raonable s’adapta al món. L’irracional insisteix a mirar d’obtenir que el món s’adapti a ell. Per consegüent, tot progrés depèn dels homes irracionals." (George Bernard Shaw, 1856-1950)

"Crisis? What crisis?" (aka #iPhone 5)

Curiosament, aquest dimecres el programa 60 minuts del Canal 33 emetia el documental de la BBC "Steve Jobs, el hippy multimilionari". I dic curiosament perquè tot just avui, dos dies després, les botigues Apple treien a la venda el nou iPhone 5. Coincidència? No ho sé família, ja sabeu que sóc malpensat de mena.

És ben sabut que Apple és coneguda a tot el món “com a marca que crea adhesions fervoroses i com a símbol del consumisme dels qui estan al dia”, però l’escena que m’he trobat aquest matí a la botiga del passeig de Gràcia de Barcelona quan em dirigia a la feina m’ha deixat garratibat (vegeu la foto, una imatge val més que mil paraules): a les 8.30 h més de 300 persones feien cua a les portes de l’Apple Store per poder comprar el nou telèfon.

L’estiu de 1975 Supertramp es preguntava a través del títol del seu àlbum: Crisis? What Crisis?. I la incògnita segueix vigent i sense resoldre. (Permeteu-me que us comenti, perquè no ho sabia, que la pregunta no era nova: ja l’havia feta abans Frederic Forsyth en la seva famosa novel·la policíaca El dia del xacal.)

I per què us dic això? El telèfon s’ha posat a la venda al preu de 669 euros (16 GB), 769 euros (32 GB) i 869 euros (64 GB) respectivament. Ostres! Se suposa que no arribem a final de mes i centenars de persones estan disposades a gastar-se aquest dineral per un mòbil? O no estem tan malament o estem tocats de l’ala!

Quan aquest matí he pujat la foto a Twitter i Facebook, automàticament els retuits i els “likes” han anat caient... Desconec si ho han fet els desafortunats com jo o els tocats... També com jo! ;p

Política i societat augmentada al #SMWBCN

Avui he pogut assistir a dues sessions de la jornada “Societat, informació i tendències” del Social Media Week que se celebra a Barcelona (@smwbarcelona). (He de confessar que força més interessants que les de les jornades anteriors...)

Política i Social Media
A càrrec d’Antoni Gutiérrez Rubí (@antonigr), assessor de comunicació i consultor polític.
Aquesta sessió m’ha reafirmat quan dic que assistia a una formació: n’he après tant! En faig un resum de les idees principals a partir del buidatge dels tuits que ha propiciat la seva intervenció:
• La societat és digital mentre que la classe política és analògica.
• En menys de 18 mesos doblarem la informació disponible en el món.
• La política la protagonitzen immigrants digitals.
• A YouTube es pugen 72 h de vídeo per minut.
• Els espanyols estan per damunt de la mitjana europea quant a ús de xarxes socials; el 32% és a Twitter.
• Molt aviat s’arribarà a la relació “un telèfon x habitant”.
• La política, massa immobilista, xoca amb la societat actual.
• L’organització política no és necessària per fer política.
• La necessitat més gran de les persones que menys tenen és la connectivitat.
• Podem fer i rebre informació sense premsa ni periodistes.
• La política està fora de la construcció de la nova societat.
• El descrèdit de la política actual va lligat al de la premsa tradicional: es retroalimenten.
• 9 de les 10 empreses més importants del 2011 en el camp del capital i la innovació no existien el 2001.
• Canvia la naturalesa del poder tradicional: el nou és àgil, ràpid, creatiu i en xarxa.
• La política actual porta els llums curts, la societat els llargs.
• La tecnologia permet acció social, és un element molt poderós.
• O la política es fica en l’entorn de la gent o no estarà en la vida de les persones.
• Tot el rellevant ho farem amb pantalles: 9 de cada 10 persones les utilitzen cada dia.
• La política s’ha de plantejar com a pregunta.
• La vídeo política és la clau de la política actual.
• La política actual no aconsegueix entendre el multiformat per aconseguir difusió.
• Que la política t’ofereixi ser decisiu cada 1.400 dies és insostenible.
• Gairebé mai cap polític m'ha demanat formació en comunicació 2.0.
• Qui dels presents porta un diari imprès?
• Tot el que s’ignora es menysprea (cita d’A. Machado).
• Moralitat: menys reputació = menys credibilitat = menys audiència.

Benvinguts a la societat augmentada
A càrrec de Dolors Reig (@dreig), psicòloga social i autora del bloc El caparazón.
Què puc dir? Ja he vist la Dolors a d’altres presentacions i avui m’ha tornat a sorprendre: puc confirmar que es troba un pas endavant. T’enganxa amb el seu convenciment: la guru total. Aquí teniu les idees més rellevants:
• No parlem de tecnologia: parlem d’éssers humans.
• La tecnologia és potent quan és afí a l’ésser humà i triomfa quan ens converteix en un ciborg.
• Facebook no permet pseudònims tot i que hi ha societats on la transparència és perillosa. La nostra identitat és múltiple. No en tenim una de sola, com voldria FB, sinó més d’una (els cercles de Google+). FB no s’adapta a les realitats i necessitats humanes: mira d’adaptar la societat a l’eina.
• Quan ens trobem sols pensem en persones: som molt socials i hi ha evidències neurològiques que ho demostren (neurones empatia). Ens fa sentir bé, com les adiccions, i hem d’aprendre a desconnectar.
• El social media triomfa perquè omple necessitats humanes: compartir i col·laborar per sentir-nos segurs i reconeguts socialment.
• Els mitjans s’han adonat de la importància de la interacció.
• Vivim en un “nosaltres” cada vegada més gran.
• Les xarxes socials ens fan desenvolupar el sentit de justícia.
• Som infornívors: consumim i necessitem informació.
• Intel·ligència col·lectiva: el ciutadà no accepta les coses com abans; ara som més intel·ligents, més transparents.
• Gràcies a la xarxa participem en la societat en què vivim: som individus connectats. A l’Índia van canviar la Llei de l’avortament a causa de la pressió aconseguida a través de Twitter.
• El món canvia el vol de les oques (amb un líder al davant) pel dels estornells: un estol on tots els individus es mouen a l’uníson, amb molta organització però sense jerarquies.

Ja ho sabeu, doncs: "You can fly, you can fly, you can fly" (cançó del Peter Pan de Disney, 1953).

Bananity i Facebook al #SMWBCN

Social Media Week és un esdeveniment internacional que pretén explorar les repercussions socials, culturals i econòmiques de les xarxes socials sota l’epígraf “potenciar el canvi a través de la col·laboració”, que arriba per primera vegada a Barcelona (@smwbarcelona).

Tal com us havia promès en l’entrada anterior, us faig cinc cèntims de les dues sessions a què he pogut assistir.

Bananity: presentació oficial
A càrrec d’Andreu Buenafuente i Pau Garcia-Milà, soci i fundador respectivament, i Albert Martí, director general (@bananity).
Una xarxa social en què les persones assenyalem què ens agrada, sense necessitat de donar dades personals, per tal que a partir de les nostres tries un motor de cerca ens ofereixi recomanacions personalitzades.
Vaig trobar la presentació encertada: un jove emprenedor, un showman i un expert en model de negoci. De fet m’he donat d’alta per provar-la i veure què.
No obstant això no vaig acabar de veure quin era el model de negoci i com pretenien captar usuaris.

Facebook: la importància de ser social
A càrrec de Marta Baqués i Marcos Domínguez, de FB Irlanda.
La veritat, una presentació molt fluixeta: parteixen de la base que tothom coneix FB i no aporten gaires novetats. Aquí sí que parlen de model de negoci obertament: tot i que només el 16% de la massa de fans vegi les publicacions de la pàgina, el moviment que genera fa que FB sigui molt profitós per a les empreses. El dubte és si el nombre de fans, tan bonic, només serveix per vendre l’espai al client: la gestió la fa la marca.

Com podeu veure, dues sessions ben diferents: a la primera un nan i a la segona un gegant, molt diferents l'un de l'altre. Però com bé diuen... Al pot petit hi ha la bona confitura!

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2012!!!

Ha estat una sorpresa molt agradable. I l'excusa perfecta per reprendre les aportacions a aquest bloc, que vaig començar ara tot just fa dos anys: el 3 de setembre de 2010. Sí família, dos anys de blocaire, com passa el temps!

Tot just aquest diumenge al matí rebia un correu de Jordi Graells (@jordigraells) que comunicava la bona nova que la Xarxa d’Innovació Pública (@xarxaip) era finalista dels Premis Blocs 2012 d'STIC.CAT (@STIC), categoria 'Política/Corporatiu'. A més, donava l'enhorabona per la feina feta: en sóc membre, àrea TIC.

A la tarda, però, rebia un whatsapp de la meva amiga Núria Vives (@nuriavives): “l’enhorabona, finalista dels Premis Blocs per partida doble”. Que què? No m’ho podia creure. Però sí, vaig consultar el bloc d’STIC.CAT (http://www.stic.cat/) i confirmava la notícia: finalista.

Si sóc sincer, l’any passat vaig fer el seguiment dels Premis amb més atenció fins al punt que vaig fer campanya i algú em va titllar de social spammer. I ni finalista ni res. Enguany ni hi pensava, tinc activa l’opció de presentar-m’hi per defecte, i SORPRESA. I més quan no he estat tan productiu com voldria: durant el primer trimestre he estat de permís per paternitat (que feliç!) i no ho he sabut combinar amb l’art de blocaire.

Ara tenia previstes futures aportacions atès que properament assisteixo al Social Media Week (BCN, 24-28/9), a l’11a Diada de les Telecomunicacions de Catalunya (BCN, 26/9) i a la 29a sessió web: la georeferenciació a l'Administració (BCN 17/10), però la nominació m’ha donat l’empenta per escriure de nou.

Com deia l’Òscar Wilde, “coneixem el preu de tot però no valorem res” (El retrat de Dorian Gray, 1890). Que una votació popular m’hagi triat quan no m’ho esperava és genial. Moltes gràcies!
  

Quan creues la línia d'arribada...comença una nova cursa!

Els llibres que he llegit darrerament modelen aquest article. Ha estat a partir d'ells i gràcies a les hores que dedico a córrer que em permeten de donar voltes al cap que se m'ha acudit la idea.

La primera lectura és de Walter Isaacson, Steve Jobs (Ed. Debate, 2011): la biografia exclusiva del fundador d'Apple, escrita amb la seva col·laboració. Quan vaig haver acabat em vaig adonar que n'havia opinat sense conèixer-lo prou. Amb aquest llibre el personatge continua sense despertar-me molta simpatia, però he de reconèixer que el meu sentiment d'admiració és gran: sens dubte un geni torbat, un visionari. L'iPhone ha fet cinc anys, diuen que va deixar tot de projectes en dansa, què més ens hauria mostrat?

La segona obra és d'Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (Ed. Empúries, 2010): una barreja excel·lent de biografia i llibre sobre curses. Tinc molt presents idees com "les coses que valen la pena val la pena fer-les bé" o "és molt divertit ser enmig de tanta gent (...), l'esperit competitiu treu el cap sense que ni te n'adonis". I sobretot el que ell voldria que fos el seu epitafi: "si més no, va aguantar sense caminar fins al final". A més, em desperta molt de respecte el canvi radical a què se sotmet quan descobreix la incompatibilitat d'una vida creativa amb una vida desordenada i opta per una vida disciplinada (professionalment i físicament parlant): la seva visió del món.

El tercer llibre és de Catherine Hakim, Capital erótico. El poder de fascinar a los demás (Ed. Debate, 2012): el detonant que m'ha fet recuperar tot d'idees i escriure aquestes quatre ratlles sense haver-ne acabat la lectura. (Cronològicament parlant hi ha una lectura prèvia, de Carlos Ruiz Zafón, El presoner del cel ―Ed. Planeta, 2012―, però no ve al cas... i a més em va decebre un xic.)

Pel que fa a l'obra de Hakim, he de dir que ha estat tot un descobriment, perquè sense saber-ho era un tema que feia temps que coneixia i que m'interessava però del qual no n'era conscient: el capital eròtic. La clau de com treballem, interaccionem amb els altres, guanyem diners, triomfem i portem les nostres relacions. L'autora fa una crida perquè n'admetem el valor econòmic i social, apreciem la bellesa i el plaer, i canviem el paper de les dones a la societat i les estructures de poder, les grans empreses, la indústria del sexe, l'administració, el matrimoni, l'educació i gairebé tot el que fem. Brutal!

Per acabar, i ja ho sé que és una mica kitsch, dir-vos que el títol de l'article l'ha inspirat la lletra d'una cançó de Jennifer López que duc a l'iPod quan corro, I'm into you, que en un moment determinat diu "Every finish line is the beginning of a new race". I és aquesta idea de no parar mai, d'inquietud constant, que em fa pensar quantes curses pendents tenia Steve Jobs: potser un canvi vital com Murakami, o ja compartien aquest sacrifici per les creacions i les obres respectivament? O altrament si ambdós han tingut en compte el capital eròtic en la seva innovació i model de negoci; si les creacions i contractacions actuals tenen en compte aquest capital sense saber-ho. Ai, què sé jo...

Perquè nosaltres què hem de fer? Caminar, córrer, començar noves curses una vegada i una altra?
Jo, com deien els grans Fleetwood Mac, endavant!

"Don't stop, thinking about tomorrow, / Don't stop, it'll soon be here, / It'll be, better than before, / Yesterday's gone, yesterday's gone."
  

#bdgc2012

La setmana passada no podia faltar a la cita del BDigital Global Congress (@BDigital) d'enguany. Aquesta vegada sota el lema "Gestionant l'ecosistema digital".

Vaig assistir a la primera part de la sessió del 5 de juny, al CaixaForum de Barcelona, "Mobilitat urbana i ciutadà digital". Em va agradar especialment la intervenció de Josep Ramon Ferrer, director de l'Àrea Estratègica TIC de l'Institut Municipal d'Informàtica de Barcelona, i la seva presentació de Tap&Go.

L'Ajuntament vol portar el pagament amb el mòbil a la xarxa de transport públic a partir del 2014, una vegada el sistema que està desenvolupant amb Indra, Telefónica i La Caixa, que es basa en la tecnologia NFC (Near Field Communication), hagi demostrat que és viable en el pagament d'altres productes i serveis en les proves que es faran el 2013.

Ferrer va avançar que aquest sistema de pagament començarà a instal·lar-se progressivament a la xarxa de transport integrat de l'àrea metropolitana. Abans, però, caldrà un canvi progressiu de tota la tecnologia de pagament existent perquè sigui compatible amb el sistema d'abonament via mòbil (Tap&Go), és a dir, acostant únicament el dispositiu a un punt de control sense que hi hagi d'haver contacte.

"La idea general és veure com es pot facilitar la vida al ciutadà", va explicar Ferrer d'un projecte que el 2013 s'assajarà ja en comerços, mercats, entrades per a espectacles i oci i, fins i tot, en algunes proves pilot en el pagament de taxis (alerta @jordimusoy! :)). En la seva ponència, a més, va remarcar que Barcelona ha de treure la màxima rendibilitat al fet de ser la capital mundial del mòbil, com a seu del Mobile World Congress.

Permeteu-me una curiositat. Mireu atentament la imatge d'aquest escrit, és la pàgina d'inici del Congrés, hi promocionaven un concurs i hi apareix el tuit d'un servidor... he, he, he!

L'ideari de la XIP es presenta en societat

El proper 14 de juny, coincidint amb la celebració del primer aniversari, la Xarxa d'Innovació Pública (@xarxaIP) presenta el seu Ideari: un document que defineix les diferents vies sobre les quals cal organitzar les actuacions de la XIP per continuar mirant de millorar l’Administració pública.

Em fa gràcia veure com aquest projecte arriba a bon port; n'he format part tímidament recolzant l'elaboració del punt .NET. Concretament pel que fa referència a les xarxes socials, amb l'objectiu d'impulsar-ne l’ús com un mitjà idoni per fer participar les persones (professionals, ciutadania...), i afegir valor als serveis que gestiona i presta l’Administració en un model d’innovació distribuït.

Hi haurà dos actes de presentació:

- A Girona: 12 de juny, 16.30 h a 18 h, sala d’actes de la Delegació del Govern de la Generalitat (pl. Pompeu Fabra, 1),

- i a Barcelona: 14 de juny, 16.30 h a 18 h, sala d’actes de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (c. Girona, 20).

Si hi voleu assistir, empleneu aquest formulari.

Val a dir que a l'acte de Barcelona hi participarà Joan Subirats (@subirats9), catedràtic de Ciències Polítiques (UAB), que parlarà de “La XIP en el món de les xarxes socials i del treball col·laboratiu”.

Jo hi seré!

Ben tornat!

Doncs sí, ja sóc aquí. Reincorporat a la feina, gestionant de nou la intranet, recuperant continguts, assabentat-me de novetats, recordant oblits...

Deixo enrere mesos de descobriments com ara la gràcia del Whatsapp, el discurs de @jordimusoy o la col·laboració amb la @XarxaIP parlant d'administracions públiques catalanes i xarxes socials (que continua). Dies de lectura (especialment la biografia d'Steve Jobs, un geni torbat), de córrer (m'he aficionat a les curses urbanes de 10 km, bo i conciliant-ho amb la família), d'enfortir lligams amb amics i germans, de redescobrir els pares, ara en un paper d'avis que els escau la mar de bé... Mil coses!

I sobretot de nenes, les meves nenes. Ai sí, que bé! Ja ho dic a la dona que em jubili, ja, però no em fa cas. Que ja tinc una edat, n'acabo de fer 41...

Però ha arribat l'hora de reubicar-se, d'atendre Sant Jordis i dracs, desplegaments, retallades i responsabilitats laborals. Encara ara l'administració pública catalana no atèn degudament els seus compromisos amb la xarxa i ningú no m'ha trobat a faltar... com era d'esperar, vaja. Per tant feina de retrobament, de networking.

I, és clar, amb la intenció de recuperar el fil argumental dels meus discursos i reprendre les aportacions a aquest bloc que tant m'ensenya. Som-hi!

De permís per paternitat i blocaire?

Doncs sí, permeteu-me una nota breu.

Em trobo gaudint el permís per paternitat fins al 16 d'abril i afortunadament les meves filles m'absorbeixen de manera que no puc dedicar temps a altres tasques... com ara fer de blocaire.

Sóc conscient que tinc el bloc abandonat, però això de fer de pare paràs no té preu.

Fins aviat!