dilluns, 20 de desembre del 2010

Bon Tweet i Feliç Facebook 2011!

Un altre al sac! Un any més gran i un altre any ben immers en aquest món apassionant de les xarxes socials. Dotze mesos de blocs, xarxes, formació, assistència a jornades, frustració per no poder assistir a actes com l'EBEP de Sevilla o el FICOD de Madrid (sort en tinc de la reproducció en temps real!), de lectura, de savis, etc. En resum, de formació com a part d'aquest camí d'aprenentatge... I tot ben amanit amb 'a poc a poc i bona lletra'!

Un any basat en l'intent d'aportar valor a les meves participacions a la xarxa avaluant la meva posició, unificant i actualitzant perfils, seleccionant xarxes i plataformes de manera realista, organitzant, sistematitzant i automatitzant intervencions i, per sobre de tot, participant activament. M'ho he passat la mar de bé, què us he de dir!

Començo l'any 2011 esperançat, arribaré a la quarantena amb temes interessants sobre la taula com la futura Llei d'economia sostenible i tot el que té a veure amb la propietat intel·lectual, la pirateria i el cànon digital. Tantes coses per aprendre!

Espero un any de reptes, un bon any per començar de nou, com l'au Fènix, aprenent i aprenent. I encantat de la vida.

Moltes gràcies per la part que us toca!
I Bon Nadal i Feliç Any 2011!
  

dimecres, 17 de novembre del 2010

Laporta, president

El 26 de setembre de 1950 Kennedy i Nixon revolucionaven el paper de la televisió en les campanyes electorals. 70 M de telespectadors veien l'escombrada d'un contrincant tens i d'aspecte desmillorat.

Obama, 60 anys més tard, feia el primer gran desplegament digital en unes eleccions i utilitzava Internet i les xarxes socials en la seva estratègia electoral: la batalla política aterrava a la xarxa.

El proper 28 de novembre hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya. Ja fa setmanes que els partits s'han mobilitzat per intentar emular la campanya nord-americana del 2008, però tot i que els principals candidats també se la juguen a Internet, l'e-campanya catalana és la prova que aquí el fenomen Obama és impossible.

Els partits estan presents a Internet, sí (els blocs, Facebook i Twitter en són les eines més populars), però els dirigents no s'han adaptat al mitjà. Alguns s'hi han apuntat a última hora i un equip de campanya en fa la gestió; d'altres alimenten videoblocs polítics, i n'hi ha que utilitzen llicències Creative Commons per compartir continguts.

És curiós el cas de Joan Laporta. Si tinguéssim en compte el nombre de seguidors de Facebook per decidir el proper president de la Generalitat, ell en seria el guanyador. Cal observar com respira la xarxa, però no hem de perdre de vista que el món encara no viu a Internet.

El proper dia 28, la resposta.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Sense Internet a la vall de Salarça

La darrera setmana d'octubre vaig poder gaudir amb la dona i la nena d'uns quants dies de vacances a la vall de Camprodon. Desconeixia la zona i me n'he enamorat. Des de la zona de Beget, passant per l'ermita de Bolós o la vall de Salarça, vam descobrir llocs realment espectaculars.

Vam fer turisme rural en una masia encantadora, el Molladar, que porten una parella ben peculiar: la Tessa i en Paco.

Un vespre, sopant plegats a taula, em van demanar què opinava de la seva pàgina web. I els ho vaig dir...

Em vaig trobar fent un discurs sobre els inconvenients de no tenir connexió a Internet a la zona, de tenir una pàgina estàtica, sense interacció amb el client, ni amb el proveïdor, d'oblidar el màrqueting en línia, de no atendre correctament les peticions dels clients a través de la pàgina web, de la importància del tracte personalitzat, de la qualitat de la presentació... En resum, de no vendre millor el producte.

Ells objectaven que no els calia, que el negoci funcionava prou bé. Mentre els escoltava, recordava les paraules de Franc Ponti, 'si funciona, canvia-ho', o l'estudi de la Direct Marketing Association que adverteix que ignorar els consumidors en línia genera una pèrdua potencial de vendes.

Vaig mirar de fer-los entendre que no podien deixar passar el tren de la informàtica, que era aquí on trobarien el futur de negoci. Els vaig posar exemples ben pràctics com ara la possibilitat d'enviar correus massius amb ofertes a aquells que s'haguessin posat en contacte amb ells prèviament. Els vaig argumentar que Internet ofereix als consumidors una quantitat enorme de possibilitats -si no obtenen una resposta gairebé immediata, consulten una altra empresa similar- i que, cada vegada més, els consumidors realitzen les seves compres a través d'Internet.

Vaig acabar la conversa amb la certesa que els havia mig convençut, i vam arribar a un principi d'acord per tal de tirar endavant la millora de la seva identitat digital. Però tan bon punt vaig enfilar l'escala que em duia a l'habitació vaig tenir una sensació estranya, un regust de boca amarg.

Qui sóc jo per donar consells?
De debò els cal aquesta integració al món TIC?

divendres, 22 d’octubre del 2010

Intel·ligència competitiva i Administració: missió impossible?

Pels volts de 1990, Gibbons i Prescott comencen a parlar d'intel·ligència competitiva (IC) com a procés d'obtenció, anàlisi, interpretació i difusió de la informació de valor estratègic sobre la societat i els competidors, que es transmet als responsables de la presa de decisions en el moment oportú.

En la societat del coneixement hi ha una gran acumulació d'informació i cada vegada tenim més problemes per captar-la, tractar-la i analitzar-la: les habilitats de competència informacional poden ajudar-nos a resoldre aquests problemes amb eficàcia i efectivitat (American Library Association). De la mateixa manera que una societat moderna no es pot permetre ciutadans sense educació (analfabets o incultes), una societat de la informació no es pot permetre ciutadans informacionalment incultes (Alfons Cornella, 1997).

La IC i la vigilància tecnològica s'han convertit en una de les pràctiques més ben considerades per recollir informació externa i han passat a ser part fonamental del procés de direcció estratègica: tant les empreses com els organismes públics necessiten cada cop més gestionar els recursos d'informació d'una manera més ràpida, estratègica i efectiva.

Actualment, el 45% de les multinacionals catalanes disposa d'un sistema d'investigació competitiva habitualment vinculat al departament de màrqueting o d'investigació i desenvolupament (I+D): la vigilància tecnològica de François Jakobiak, consistent en l'observació i l'anàlisi de l'entorn científic, tecnològic i dels impactes econòmics presents i futurs, per identificar les amenaces i les oportunitats.

Manuel Castells, l'acadèmic de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) més citat del món, ha optat per denominar aquest model 'empresa xarxa' o 'el pas de les burocràcies verticals a la gran empresa horitzontal'.

Però realment podem traslladar aquest concepte a l'Administració?

Segons Ramon Maspons (21a sessió web del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada: 'La intel·ligència competitiva a l'Administració'), la IC només encaixa al sector públic si maximitza el valor dels stakeholders o parts interessades. Tot i exemples d'èxit rellevants com la UDIAT Centre Diagnòstic de la Corporació Parc Taulí de Sabadell o l'Isdefe (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España, S.A.) del Ministeri de Defensa, d'entrada el benefici econòmic no és l'element motivador i els incentius estan més relacionats amb el pressupost que amb la mesura de resultats.

Com premiem, doncs, la innovació a l'Administració?
Ens reinventem? Ens fem intel·ligents?

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Aprendre jugant

Al principi de 2005 Scott Wilson publicava al seu bloc un diagrama que il·lustrava la visió futura d'un entorn virtual d'aprenentatge. Poc es pensava que popularitzaria amb tant d'èxit el terme entorn personal d'aprenentatge (PLE, personal learning environment).

Avui dia la reflexió sobre la formació i l'aprenentatge en la societat del coneixement qüestiona el futur de l'escola, amb tantes possibilitats com hi ha per accedir a les fonts d'informació: les tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement (TAC) permeten augmentar tant el nivell competencial i la capacitat d'aprenentatge de la persona com el potencial de creació compartida de coneixement en xarxa.

El passat 14 d'octubre vaig assistir al Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) a la II sessió sobre innovació en formació: 'El futur de la formació a l'aula en època de PLE i xarxes d'aprenentatge col·laboratiu'.

S'hi van exposar tot d'idees interessants:
  • 'Les fonts de Twitter, ben triades, aporten més valor que fonts oficials com ara els webs de les grans universitats o el mateix Google, que filtra les respostes i prioritza les dels seus socis.' (Graham Attwell)
  • 'Ara més que mai la responsabilitat de la formació també és de l'aprenent, no només dels estats o les universitats.' (Graham Attwell)
  • 'L'aprenent ha de conèixer les estratègies de funcionament de la societat de la informació (alfabetisme informacional) per tal de poder funcionar autònomament.' (Graham Attwell)
  • 'Gràcies a les xarxes socials som més socials que mai.' (Dolors Reig)
  • 'Un PLE es pot entendre com un objecte, com una aplicació d'escriptori (p. ex. Netvibes), però és més convenient entendre'l com un tot. El PLE és l'eina, no l'objectiu: l'organitzador personal de la identitat digital. Només així arribem a l'evolució natural del PLE: la personal learning network (PLN), la xarxa de persones amb qui tenim el compromís d'intercanviar informació.' (Ricardo Torres)
  • 'L'hàbit no fa el monjo: tenir informació no vol dir posseir coneixement.' (José Miguel Bolívar)
  • 'La compilació del desconeixement col·lectiu provoca la necessitat d'aprendre.' (José Miguel Bolívar)
  • 'La importància d'aprendre jugant: p. ex. la síntesi, a partir dels 140 caràcters d'un missatge de Twitter o dels 160 d'un SMS.' (José Miguel Bolívar)
Jo penso continuar jugant i aprofundint més en aquest procés d'aprenentatge!
I vosaltres?

Vídeos de la Jornada  (CEJFE.TV)

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Marejant la perdiu

Malauradament, situacions tan increïbles com tenir un fill o tan frustrants com rebre una multa són també fets socials que comporten tot de gestions administratives 'necessàries' que fan que tant l'un com l'altre et portin de bòlit durant un parell de dies. Maleïda paperassa!

El passat 30 de setembre vaig assistir a la sessió 'El dret a no presentar documents que estan en poder de les administracions: cal continuar marejant el ciutadà?', organitzada pel Consorci AOC.

L'objectiu de la jornada era doble: donar a conèixer l'estat de la interoperabilitat a Catalunya i exposar exemples d'administracions que miren d'evitar que el ciutadà presenti documents 'innecessaris'. I més ara, amb la recentment aprovada Llei d'ús dels mitjans electrònics en el sector públic de Catalunya.

El meu interès era evident: veure si la propera vegada que em multin o si mai tinc un altre fill podré estalviar-me alguna de les gestions que vaig haver de fer al seu dia!

Malgrat que trobo que totes les presentacions van ser prou interessants, vull destacar un parell d'idees que em semblen rellevants:

  • 'La crisi econòmica no ha d'impedir el desenvolupament de l'Administració electrònica, ha de ser una oportunitat per demostrar eficàcia i eficiència.' (J. Oliveras)

  • 'La complexitat del canvi és un repte que reclama sensibilitat i capacitat de lideratge polític.' (G. Serrate)

  • 'La Llei 29/2010 comporta estalvi; la crisi econòmica no pot ser una excusa per tirar-la endavant.' (A. Cerrillo)

  • 'La protecció de dades personals és part integrant de l'Administració electrònica, una oportunitat per generar confiança.' (S. Farré)

  • 'Tot i que la Llei 29/2010 amnistia els ens locals (DA 3a), encara hi ha esperança: disposa un termini de 6 mesos per desenvolupar un pla de desenvolupament i per acceptar factures electròniques (DT 1a i DA 6a).' (R. Cots)

  • 'La impossibilitat de localitzar persones dificulta fer notificacions: cal reformar les lleis per poder compartir dades domiciliàries.' (À. Acín)

  • 'No fem més lleis, si us plau!' (S. Jerez)

  • 'Cal ser realistes: encara queda camí per fer.' (M. T. Aragonés)

Ja ho veieu, doncs!
Molt em temo que pel que sembla continuarem 'marejats' una bona temporada...
 

dilluns, 4 d’octubre del 2010

L'ego al núvol

L'altre dia un amic em comentava que m'havia trobat al Twitter. Li vaig explicar que hi era feia poc i amb una finalitat més aviat professional. "Ah, i no em segueixes?", em va dir...

Em va deixar ben parat; la resposta era implícita en la meva observació anterior, però em va fer pensar en la fragilitat de l'ànima humana... la seva i la meva! L'havia ofès i em va fer sentir malament! Com podia ser que no seguís un amic?

Hi ha diverses raons per no seguir algú a Twitter. En el meu cas, a més dels motius professionals ja exposats, de moment miro de compartir, connectar i aprendre en un grup reduït i especialitzat de persones i institucions.

Intento fer una bona tria i tinc en compte factors com ara: molts seguidors i pocs following, poca conversa o nul·la (per manca de regularitat, excés d'enllaços...), massa autopublicitat (de webs, blocs o productes propis), retweetejar-ho tot per defecte, absència de perfil d'usuari (foto o avatar, nom, professió, aficions), comentaris ofensius o malintencionats, detalls innecessaris del dia a dia, profusió de tweets, etc.

Quan fa poc més de dues setmanes em vaig decidir a publicar aquest bloc, Genís Roca em va dir que no m'havia de preocupar si era interessant o què n'opinava la gent: "el primer i únic destinatari del teu bloc ets tu mateix. Mentre et sigui útil valdrà la pena (...). Sempre és útil que algú vulgui compartir el que sap i el que pensa".

Aquesta és la idea, compartir sense esperar res a canvi. Aplicacions com Tweet Level em treuen de polleguera... Qui vol mesurar la influència del seu compte Twitter? Si no és un venedor, és clar... Jo no vull influir ningú! Ara m'he de comparar amb Justin Bieber, Perez Hilton o Mashable? No anem bé.

Tal com diu Rosaura Ochoa, l'obsessió per l'unfollow i la quantitat de llàgrimes digitals vessades són excessius. No podem fer content tothom i el temps dirà si aportem valor o no a la conversa.

Trobo que ens cal una cura d'humilitat ben profunda a tots plegats...
Atxtweet! Salut!

dilluns, 27 de setembre del 2010

Habemus ACTIC

L'ACTIC (acrònim d'acreditació de competències en tecnologies de la informació i la comunicació) és l'eina de la Generalitat de Catalunya que permet a qualsevol persona de més de 16 anys acreditar un determinat nivell (bàsic, mitjà o avançat) en tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) davant de qualsevol empresa o administració que ho demani.

Vaja, com les proves de nivell de català però pel que fa a les TIC.

Segurament hi ha coses que es poden plantejar d'una altra manera o preguntes sense massa raó de ser, però trobo interessant la possibilitat que gent autodidacta pugui acreditar el coneixement d'ús de les TIC.
La formació contínua és important per al nostre procés d'aprenentatge i no està de més poder acreditar-ne l'evolució. Sí, ja ho sé, tampoc no es tracta de col·leccionar títols...

Si volem fer aquesta prova ens hem de registrar al portal ACTIC, fer la inscripció i sol·licitar el centre col·laborador on volem realitzar-la.

Més informació
Fullet (PDF)
Guia de la prova (vídeo)

dilluns, 20 de setembre del 2010

El futur de les TIC és un cel amb núvols

Quan el 1985 veia al cinema Retorn al futur, les tecnologies que se suposava que canviarien les nostres vides en un futur no molt llunyà eren increïbles. Encara avui, 25 anys després, evoquen en el nostre pensament laboratoris sofisticats, científics vestits amb bates blanques, grans empreses farmacèutiques, professors i estudiants avançats d'universitats de prestigi, etc. En resum, força llunyanes a la nostra vida quotidiana.

No obstant això, aquesta percepció ha començat a canviar amb l'entrada de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). Encara hi ha qui creu que aquestes tecnologies ens aïllen, ens fan egoistes, individualistes i competitius, però les TIC ben utilitzades poden ser un bon recurs per obrir i ampliar el nostre món i per establir noves vies de coneixement i comunicació.

Ja hi ha molta gent que s'informa diàriament de les notícies d'actualitat mitjançant Internet (a principi de mes, el diari New York Times anunciava que properament abandona l'edició impresa), i Twitter o Facebook comencen a ser "recomanadors" socials: ens interessa més el que els nostres amics o contactes comparteixen amb nosaltres a través d'un tweet o a Facebook que el que un cercador comú ens pot oferir.

Però els dispositius que es connecten a Internet van més enllà dels mitjans de comunicació social. Encara que el món en què viurem d'aquí a pocs anys sigui notablement semblant al que tenim ara, la connectivitat, la identitat portàtil i la democratització constant idearan un nou panorama.




Fa un parell d'anys Carlos Domingo, director del Centre de Telefónica I+D a Barcelona, comentava al BDigital Global Congress que el futur de les TIC passa per la portabilitat i l'accés a la informació. Internet ha aconseguit que qualsevol persona pugui publicar continguts, una experiència també disponible a través de dispositius mòbils com telèfons i tauletes digitals. I la informàtica en núvol o cloud computing ha permès els usuaris desentendre's de la instal·lació, la gestió i el manteniment d'aplicacions, estalviant costos i donant flexibilitat.

Veieu núvols en l'horitzó?
The answer, my friend, is blowing in the wind...

(La imatge és de www.bttf.com.)
(El vídeo és de TAT, una companyia sueca de programari.)

dilluns, 13 de setembre del 2010

De Pompeu Fabra a Facebook

L'agost d'enguany el govern reconeixia la tasca de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i li concedia la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet em va fer pensar que ha passat més d'un segle des que el 1906 Prat de la Riba cridava Pompeu Fabra per dirigir la normativització lingüística de la llengua catalana des de la Secció Filològica de l'IEC, i des d'aleshores moltes coses han canviat.

A mitjan dels anys 90 Internet es comença a generalitzar en els països desenvolupats com a mitjà de comunicació. Amb l'entrada en escena de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC), si el català no volia renunciar a ser-hi present calia disposar d'eines que ho fessin possible, i d'aquesta manera avançar cap a la gestió del coneixement. A més, l'arribada de la telefonia mòbil i la reducció dràstica de preus d'altres aparells com els ordinadors de butxaca convertia aquesta tecnologia en un producte de consum massiu.

Sens dubte, els webs de les administracions públiques i l'empenta de la societat civil organitzada van ser un factor clau per obtenir aquest objectiu amb iniciatives com l'entrada del domini .cat a la xarxa el desembre de 2005, els mitjans de comunicació digitals o els blocs (la llengua catalana és la segona amb més blocs per darrere de l'anglès).

Avui dia la presència del català a Internet gaudeix de bona salut: es troba entre les trenta primeres llengües que s'hi utilitzen, amb quaranta-dos mil dominis i sis milions de documents.

Si en Fabra aixequés el cap!

dilluns, 6 de setembre del 2010

Quantes pometes té el pomer?

Dissabte a la tarda vaig visitar la primera botiga Apple de l'Estat, inaugurada aquell matí al centre comercial La Maquinista de Barcelona, al costat de casa.

1.300 m2, l'Apple Store més gran del món! Hi vaig assistir ben seduït i entusiasmat: avui dia quan algú veu un aparell amb el logo de la poma no pregunta què és això? Tothom sap què és un Mac, un iPhone o un iPod.

Només d'entrar-hi, però, la diversificació de la gamma de productes em va fer pensar quin era el producte estrella de la companyia. Fins fa dos dies era el desenvolupament de sistemes operatius, però és evident que ara ja hi ha altres fonts d'ingressos.

No sé si vivim el començament del final de Microsoft, però segurament no serà Apple qui el substitueixi: Google té tots els números per fer-ho.

Quantes pometes té el pomer?
A Barcelona, en té una.

divendres, 3 de setembre del 2010

Twitter ergo sum

Ara fa poc més d’un any i mig vaig assistir a la 15a sessió web del Departament, al Centre d’Estudis Jurídics: Juan Freire qüestionava la necessitat que les persones disposéssim d’una identitat digital que ens fes visibles a la resta de la societat. Aquella mateixa tarda em donava d’alta a Facebook i començava el meu procés per entendre Internet com un espai d’aprenentatge i socialització.

Tot i que els meus inicis van ser més aviats passius (utilitzava la xarxa com a mitjà informatiu més que per comunicar-me amb els altres), la curiositat va fer que ràpidament recuperés la comunicació amb familiars i amics a qui feia temps que havia perdut la pista i que pogués contactar amb tot de grups de teatre.

Facebook em va ensenyar el camí, sí, i aquesta part lúdica és agradable, però necessitava comprovar la practicitat de les xarxes aplicada a la feina. El pas següent va ser apuntar-me a LinkedIn, una xarxa estrictament professional on no vaig trobar els resultats desitjats perquè cercava un generador i difusor d’informació.

Finalment, el mes de juny d’enguany faig un nou intent i creo un compte a Twitter, la tercera xarxa social més important del món per darrere de Facebook i MySpace, amb més de 105 milions d’usuaris.

En aquest espai de comunicació basat en aportacions breus, dues línies a tot estirar, he trobat una nova forma de comunicar i expressar idees pròpies de manera ràpida i senzilla que m’ha permès debatre amb un polític el paper del partit en la votació per abolir les curses de braus, tenir una conversa amb una guru de les xarxes socials sobre la conveniència de les presentacions amb Prezi, o fer el seguiment de les actuacions del Ministeri de Justícia pel que fa a la nova oficina judicial des de Twitter.  Una situació per a mi inimaginable fins fa dos dies.

Al juliol l’Associació Espanyola de l’Economia Digital va presentar un estudi sobre l’ús de Twitter a l’Estat espanyol segons el qual el perfil d’usuari és el d’un home jove (25-44 anys), amb formació de grau superior i treballador per compte d’altri, que declara que utilitza la xarxa per motius professionals… moi-même!


(Imatge de Marek Sotak)