Intel·ligència competitiva i Administració: missió impossible?

Pels volts de 1990, Gibbons i Prescott comencen a parlar d'intel·ligència competitiva (IC) com a procés d'obtenció, anàlisi, interpretació i difusió de la informació de valor estratègic sobre la societat i els competidors, que es transmet als responsables de la presa de decisions en el moment oportú.

En la societat del coneixement hi ha una gran acumulació d'informació i cada vegada tenim més problemes per captar-la, tractar-la i analitzar-la: les habilitats de competència informacional poden ajudar-nos a resoldre aquests problemes amb eficàcia i efectivitat (American Library Association). De la mateixa manera que una societat moderna no es pot permetre ciutadans sense educació (analfabets o incultes), una societat de la informació no es pot permetre ciutadans informacionalment incultes (Alfons Cornella, 1997).

La IC i la vigilància tecnològica s'han convertit en una de les pràctiques més ben considerades per recollir informació externa i han passat a ser part fonamental del procés de direcció estratègica: tant les empreses com els organismes públics necessiten cada cop més gestionar els recursos d'informació d'una manera més ràpida, estratègica i efectiva.

Actualment, el 45% de les multinacionals catalanes disposa d'un sistema d'investigació competitiva habitualment vinculat al departament de màrqueting o d'investigació i desenvolupament (I+D): la vigilància tecnològica de François Jakobiak, consistent en l'observació i l'anàlisi de l'entorn científic, tecnològic i dels impactes econòmics presents i futurs, per identificar les amenaces i les oportunitats.

Manuel Castells, l'acadèmic de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) més citat del món, ha optat per denominar aquest model 'empresa xarxa' o 'el pas de les burocràcies verticals a la gran empresa horitzontal'.

Però realment podem traslladar aquest concepte a l'Administració?

Segons Ramon Maspons (21a sessió web del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada: 'La intel·ligència competitiva a l'Administració'), la IC només encaixa al sector públic si maximitza el valor dels stakeholders o parts interessades. Tot i exemples d'èxit rellevants com la UDIAT Centre Diagnòstic de la Corporació Parc Taulí de Sabadell o l'Isdefe (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España, S.A.) del Ministeri de Defensa, d'entrada el benefici econòmic no és l'element motivador i els incentius estan més relacionats amb el pressupost que amb la mesura de resultats.

Com premiem, doncs, la innovació a l'Administració?
Ens reinventem? Ens fem intel·ligents?