divendres, 22 d’octubre del 2010

Intel·ligència competitiva i Administració: missió impossible?

Pels volts de 1990, Gibbons i Prescott comencen a parlar d'intel·ligència competitiva (IC) com a procés d'obtenció, anàlisi, interpretació i difusió de la informació de valor estratègic sobre la societat i els competidors, que es transmet als responsables de la presa de decisions en el moment oportú.

En la societat del coneixement hi ha una gran acumulació d'informació i cada vegada tenim més problemes per captar-la, tractar-la i analitzar-la: les habilitats de competència informacional poden ajudar-nos a resoldre aquests problemes amb eficàcia i efectivitat (American Library Association). De la mateixa manera que una societat moderna no es pot permetre ciutadans sense educació (analfabets o incultes), una societat de la informació no es pot permetre ciutadans informacionalment incultes (Alfons Cornella, 1997).

La IC i la vigilància tecnològica s'han convertit en una de les pràctiques més ben considerades per recollir informació externa i han passat a ser part fonamental del procés de direcció estratègica: tant les empreses com els organismes públics necessiten cada cop més gestionar els recursos d'informació d'una manera més ràpida, estratègica i efectiva.

Actualment, el 45% de les multinacionals catalanes disposa d'un sistema d'investigació competitiva habitualment vinculat al departament de màrqueting o d'investigació i desenvolupament (I+D): la vigilància tecnològica de François Jakobiak, consistent en l'observació i l'anàlisi de l'entorn científic, tecnològic i dels impactes econòmics presents i futurs, per identificar les amenaces i les oportunitats.

Manuel Castells, l'acadèmic de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) més citat del món, ha optat per denominar aquest model 'empresa xarxa' o 'el pas de les burocràcies verticals a la gran empresa horitzontal'.

Però realment podem traslladar aquest concepte a l'Administració?

Segons Ramon Maspons (21a sessió web del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada: 'La intel·ligència competitiva a l'Administració'), la IC només encaixa al sector públic si maximitza el valor dels stakeholders o parts interessades. Tot i exemples d'èxit rellevants com la UDIAT Centre Diagnòstic de la Corporació Parc Taulí de Sabadell o l'Isdefe (Ingeniería de Sistemas para la Defensa de España, S.A.) del Ministeri de Defensa, d'entrada el benefici econòmic no és l'element motivador i els incentius estan més relacionats amb el pressupost que amb la mesura de resultats.

Com premiem, doncs, la innovació a l'Administració?
Ens reinventem? Ens fem intel·ligents?

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Aprendre jugant

Al principi de 2005 Scott Wilson publicava al seu bloc un diagrama que il·lustrava la visió futura d'un entorn virtual d'aprenentatge. Poc es pensava que popularitzaria amb tant d'èxit el terme entorn personal d'aprenentatge (PLE, personal learning environment).

Avui dia la reflexió sobre la formació i l'aprenentatge en la societat del coneixement qüestiona el futur de l'escola, amb tantes possibilitats com hi ha per accedir a les fonts d'informació: les tecnologies per a l'aprenentatge i el coneixement (TAC) permeten augmentar tant el nivell competencial i la capacitat d'aprenentatge de la persona com el potencial de creació compartida de coneixement en xarxa.

El passat 14 d'octubre vaig assistir al Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) a la II sessió sobre innovació en formació: 'El futur de la formació a l'aula en època de PLE i xarxes d'aprenentatge col·laboratiu'.

S'hi van exposar tot d'idees interessants:
  • 'Les fonts de Twitter, ben triades, aporten més valor que fonts oficials com ara els webs de les grans universitats o el mateix Google, que filtra les respostes i prioritza les dels seus socis.' (Graham Attwell)
  • 'Ara més que mai la responsabilitat de la formació també és de l'aprenent, no només dels estats o les universitats.' (Graham Attwell)
  • 'L'aprenent ha de conèixer les estratègies de funcionament de la societat de la informació (alfabetisme informacional) per tal de poder funcionar autònomament.' (Graham Attwell)
  • 'Gràcies a les xarxes socials som més socials que mai.' (Dolors Reig)
  • 'Un PLE es pot entendre com un objecte, com una aplicació d'escriptori (p. ex. Netvibes), però és més convenient entendre'l com un tot. El PLE és l'eina, no l'objectiu: l'organitzador personal de la identitat digital. Només així arribem a l'evolució natural del PLE: la personal learning network (PLN), la xarxa de persones amb qui tenim el compromís d'intercanviar informació.' (Ricardo Torres)
  • 'L'hàbit no fa el monjo: tenir informació no vol dir posseir coneixement.' (José Miguel Bolívar)
  • 'La compilació del desconeixement col·lectiu provoca la necessitat d'aprendre.' (José Miguel Bolívar)
  • 'La importància d'aprendre jugant: p. ex. la síntesi, a partir dels 140 caràcters d'un missatge de Twitter o dels 160 d'un SMS.' (José Miguel Bolívar)
Jo penso continuar jugant i aprofundint més en aquest procés d'aprenentatge!
I vosaltres?

Vídeos de la Jornada  (CEJFE.TV)

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Marejant la perdiu

Malauradament, situacions tan increïbles com tenir un fill o tan frustrants com rebre una multa són també fets socials que comporten tot de gestions administratives 'necessàries' que fan que tant l'un com l'altre et portin de bòlit durant un parell de dies. Maleïda paperassa!

El passat 30 de setembre vaig assistir a la sessió 'El dret a no presentar documents que estan en poder de les administracions: cal continuar marejant el ciutadà?', organitzada pel Consorci AOC.

L'objectiu de la jornada era doble: donar a conèixer l'estat de la interoperabilitat a Catalunya i exposar exemples d'administracions que miren d'evitar que el ciutadà presenti documents 'innecessaris'. I més ara, amb la recentment aprovada Llei d'ús dels mitjans electrònics en el sector públic de Catalunya.

El meu interès era evident: veure si la propera vegada que em multin o si mai tinc un altre fill podré estalviar-me alguna de les gestions que vaig haver de fer al seu dia!

Malgrat que trobo que totes les presentacions van ser prou interessants, vull destacar un parell d'idees que em semblen rellevants:

  • 'La crisi econòmica no ha d'impedir el desenvolupament de l'Administració electrònica, ha de ser una oportunitat per demostrar eficàcia i eficiència.' (J. Oliveras)

  • 'La complexitat del canvi és un repte que reclama sensibilitat i capacitat de lideratge polític.' (G. Serrate)

  • 'La Llei 29/2010 comporta estalvi; la crisi econòmica no pot ser una excusa per tirar-la endavant.' (A. Cerrillo)

  • 'La protecció de dades personals és part integrant de l'Administració electrònica, una oportunitat per generar confiança.' (S. Farré)

  • 'Tot i que la Llei 29/2010 amnistia els ens locals (DA 3a), encara hi ha esperança: disposa un termini de 6 mesos per desenvolupar un pla de desenvolupament i per acceptar factures electròniques (DT 1a i DA 6a).' (R. Cots)

  • 'La impossibilitat de localitzar persones dificulta fer notificacions: cal reformar les lleis per poder compartir dades domiciliàries.' (À. Acín)

  • 'No fem més lleis, si us plau!' (S. Jerez)

  • 'Cal ser realistes: encara queda camí per fer.' (M. T. Aragonés)

Ja ho veieu, doncs!
Molt em temo que pel que sembla continuarem 'marejats' una bona temporada...
 

dilluns, 4 d’octubre del 2010

L'ego al núvol

L'altre dia un amic em comentava que m'havia trobat al Twitter. Li vaig explicar que hi era feia poc i amb una finalitat més aviat professional. "Ah, i no em segueixes?", em va dir...

Em va deixar ben parat; la resposta era implícita en la meva observació anterior, però em va fer pensar en la fragilitat de l'ànima humana... la seva i la meva! L'havia ofès i em va fer sentir malament! Com podia ser que no seguís un amic?

Hi ha diverses raons per no seguir algú a Twitter. En el meu cas, a més dels motius professionals ja exposats, de moment miro de compartir, connectar i aprendre en un grup reduït i especialitzat de persones i institucions.

Intento fer una bona tria i tinc en compte factors com ara: molts seguidors i pocs following, poca conversa o nul·la (per manca de regularitat, excés d'enllaços...), massa autopublicitat (de webs, blocs o productes propis), retweetejar-ho tot per defecte, absència de perfil d'usuari (foto o avatar, nom, professió, aficions), comentaris ofensius o malintencionats, detalls innecessaris del dia a dia, profusió de tweets, etc.

Quan fa poc més de dues setmanes em vaig decidir a publicar aquest bloc, Genís Roca em va dir que no m'havia de preocupar si era interessant o què n'opinava la gent: "el primer i únic destinatari del teu bloc ets tu mateix. Mentre et sigui útil valdrà la pena (...). Sempre és útil que algú vulgui compartir el que sap i el que pensa".

Aquesta és la idea, compartir sense esperar res a canvi. Aplicacions com Tweet Level em treuen de polleguera... Qui vol mesurar la influència del seu compte Twitter? Si no és un venedor, és clar... Jo no vull influir ningú! Ara m'he de comparar amb Justin Bieber, Perez Hilton o Mashable? No anem bé.

Tal com diu Rosaura Ochoa, l'obsessió per l'unfollow i la quantitat de llàgrimes digitals vessades són excessius. No podem fer content tothom i el temps dirà si aportem valor o no a la conversa.

Trobo que ens cal una cura d'humilitat ben profunda a tots plegats...
Atxtweet! Salut!