dimecres, 17 de novembre del 2010

Laporta, president

El 26 de setembre de 1950 Kennedy i Nixon revolucionaven el paper de la televisió en les campanyes electorals. 70 M de telespectadors veien l'escombrada d'un contrincant tens i d'aspecte desmillorat.

Obama, 60 anys més tard, feia el primer gran desplegament digital en unes eleccions i utilitzava Internet i les xarxes socials en la seva estratègia electoral: la batalla política aterrava a la xarxa.

El proper 28 de novembre hi ha les eleccions al Parlament de Catalunya. Ja fa setmanes que els partits s'han mobilitzat per intentar emular la campanya nord-americana del 2008, però tot i que els principals candidats també se la juguen a Internet, l'e-campanya catalana és la prova que aquí el fenomen Obama és impossible.

Els partits estan presents a Internet, sí (els blocs, Facebook i Twitter en són les eines més populars), però els dirigents no s'han adaptat al mitjà. Alguns s'hi han apuntat a última hora i un equip de campanya en fa la gestió; d'altres alimenten videoblocs polítics, i n'hi ha que utilitzen llicències Creative Commons per compartir continguts.

És curiós el cas de Joan Laporta. Si tinguéssim en compte el nombre de seguidors de Facebook per decidir el proper president de la Generalitat, ell en seria el guanyador. Cal observar com respira la xarxa, però no hem de perdre de vista que el món encara no viu a Internet.

El proper dia 28, la resposta.

dilluns, 8 de novembre del 2010

Sense Internet a la vall de Salarça

La darrera setmana d'octubre vaig poder gaudir amb la dona i la nena d'uns quants dies de vacances a la vall de Camprodon. Desconeixia la zona i me n'he enamorat. Des de la zona de Beget, passant per l'ermita de Bolós o la vall de Salarça, vam descobrir llocs realment espectaculars.

Vam fer turisme rural en una masia encantadora, el Molladar, que porten una parella ben peculiar: la Tessa i en Paco.

Un vespre, sopant plegats a taula, em van demanar què opinava de la seva pàgina web. I els ho vaig dir...

Em vaig trobar fent un discurs sobre els inconvenients de no tenir connexió a Internet a la zona, de tenir una pàgina estàtica, sense interacció amb el client, ni amb el proveïdor, d'oblidar el màrqueting en línia, de no atendre correctament les peticions dels clients a través de la pàgina web, de la importància del tracte personalitzat, de la qualitat de la presentació... En resum, de no vendre millor el producte.

Ells objectaven que no els calia, que el negoci funcionava prou bé. Mentre els escoltava, recordava les paraules de Franc Ponti, 'si funciona, canvia-ho', o l'estudi de la Direct Marketing Association que adverteix que ignorar els consumidors en línia genera una pèrdua potencial de vendes.

Vaig mirar de fer-los entendre que no podien deixar passar el tren de la informàtica, que era aquí on trobarien el futur de negoci. Els vaig posar exemples ben pràctics com ara la possibilitat d'enviar correus massius amb ofertes a aquells que s'haguessin posat en contacte amb ells prèviament. Els vaig argumentar que Internet ofereix als consumidors una quantitat enorme de possibilitats -si no obtenen una resposta gairebé immediata, consulten una altra empresa similar- i que, cada vegada més, els consumidors realitzen les seves compres a través d'Internet.

Vaig acabar la conversa amb la certesa que els havia mig convençut, i vam arribar a un principi d'acord per tal de tirar endavant la millora de la seva identitat digital. Però tan bon punt vaig enfilar l'escala que em duia a l'habitació vaig tenir una sensació estranya, un regust de boca amarg.

Qui sóc jo per donar consells?
De debò els cal aquesta integració al món TIC?