La família i les xarxes socials

Ahir els pares van tornar d’un viatge de quatre dies al poble de ma mare per resoldre temes familiars. Gràcies a les noves tecnologies i les xarxes socials els germans i tota la família hem pogut seguir el viatge pràcticament en directe: WhatsApp i Facebook principalment n’han estat els responsables.

He de reconèixer que després d’un temps de provar diverses opcions comunicatives he optat per quedar-me amb Twitter, Facebook i WhatsApp, i a cadascun li dono el seu espai:

• Twitter és tècnic i professional: n’aprenc moltíssim i és una font d’inspiració.
• Facebook és el contacte indirecte i informal amb la família i els amics.
• WhatsApp és el contacte directe i immediat (més que no pas Twitter).

Un tema a part és aquest bloc, és clar: el meu diari TIC personal.

Tantes coses que es preveu que moriran en l’oblit: doncs jo vaticino la mort de les trucades telefòniques. Quan d’aquí a un parell o tres de generacions hagi desaparegut la bretxa digital ningú no farà trucades: ens limitarem a fer anar els dits com a possessos pel nostre telèfon mòbil. Això sí, els nostres membres superiors hauran evolucionat d’una manera sorprenent: el palmell serà adherent perquè no ens caigui l’aparell i els dits adaptaran les seves proporcions a les del teclat de manera intuïtiva.

No obstant això, amb els pares ara com ara només faig anar l’opció trucada... i pobre de mi que no ho faci regularment, perquè si no la mare s’emprenya!
 

Superman es fa blocaire

Aquest matí mentre feia la rutina diària i llegia els titulars de premsa he observat que una notícia es repetia indefectiblement: Superman es fa blocaire.

Pel que sembla després de més de 70 anys com a reporter del Daily Planet, Clark Kent, el seu àlter ego, abandona la redacció per fer-se blocaire a causa de desavinences amb els seus caps i de veure com el diari més important de Metròpolis substitueix periodisme per sensacionalisme. I no només s'enfronta al seu editor sinó amb la seva estimada Lois Lane, a qui retreu que cobreixi un escàndol sexual.

Si la integritat moral d’un heroi com Superman el porta a fer prevaler els seus principis sobre la veritat i la justícia com a pilars no solament dels mitjans de comunicació sinó de la societat en general, què hem de fer nosaltres, pobres mortals, sinó seguir amb la nostra tasca de blocaire?

És curiós que tota la premsa se’n faci ressò quan ja fa temps que es comenta la fi dels blocs. Potser arribem al final d’una etapa, però en cap cas a la defunció definitiva. Trobo que Facebook i Twitter en poden ser eines complementàries: no cal excloure’n l’una de l’altra.

Tan sols em resta recomanar-li que sigui constant: un bloc no és un esprint, sinó una marató que cal recórrer sense pressa però sense pausa.

(Imatge: edició limitada de l'ordinador portàtil d'Alienware amb motiu de la pel·lícula Superman Returns, 2006)
 

La bretxa digital: Obra Social LKXA

Aquest matí he anat a La Caixa (@infoCaixa) a fer un ingrés i mentre feia cua he vist penjat el cartell que veieu a la fotografia: “Taxes, impostos i rebuts únicament al caixer automàtic”.

Durant el temps que em mirava el cartell no m’he pogut estar de relacionar els conceptes d’obra social i bretxa digital, “la diferència existent entre grups de població o entre països que separa els que tenen accés a les tecnologies de la informació i la comunicació i els que no en tenen” (@termcat).

Com pot ser que quan la majoria dels experts coincideix que la bretxa digital a l’Estat es deu principalment a l’edat i la situació econòmica de l’individu La Caixa obliga aquest sector social a gestionar les taxes, els impostos i els rebuts exclusivament a través del caixer automàtic. I més quan actualment l’Obra Social La Caixa, entre altres accions, mira de retallar la bretxa digital existent amb formacions arreu.

Cal tenir en compte que des que va començar la crisi econòmica actual l’obra cultural de les caixes d’estalvi es troba en greu perill, i ningú no en qüestiona la funció social, però no trobeu que és tirar-se pedres a la pròpia teulada?

Sincerament, no m’imagino els pares fent aquest tipus de gestions al caixer. Però si encara són dels qui funcionen amb efectiu i com a molt llibreta d’estalvis!
 

El SIOP: un pas de gegant cap al govern obert

Aquest matí he assistit a la presentació del Sistema d'indicadors d'ocupació pública a Catalunya (SIOP), que s’ha celebrat a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya (EAPC, @eapccat).

He de dir que no hi anava gaire convençut, em pensava que em parlarien d’estadística i poca cosa més.

Ha obert l’acte la directora de l’EAPC, Montserrat de Vehí, i tot seguit Pilar Pifarré (@pilarpifarre), de Funció Pública, i Frederic Udina (@fredudina), de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat, @idescat), han presentat la sessió.

Ha estat comentada en el debat obert amb els assistents l’anècdota de F. Udina sobre el fet que la Generalitat de Catalunya (@gencat) és l’única empresa sense registre únic de clients i proveïdors, i fins i tot de personal. També ha estat rellevant l’aportació quant al Codi de bones pràctiques de les estadístiques europees que ha publicat l’Idescat.

Tot seguit, Juliana Vilert i Julià Urrutia, de Funció Pública, han presentat el Sistema d’indicadors d’ocupació pública a Catalunya (SIOP).

El SIOP té com a objectiu principal proporcionar informació sobre la configuració de l’ocupació pública a Catalunya i relacionar-la amb dades demogràfiques, de mercat laboral, de creixement econòmic i d’activitat. Està dissenyat per facilitar el seguiment de les tendències d’evolució de l’ocupació pública a Catalunya en relació amb la realitat social a la què serveix i en l’entorn en què es desenvolupa.

S'ha prioritzat la visualització fàcil de dades (a l’Espai d'anàlisi de l'ocupació pública ja hi ha les explicacions pertinents) i hi ha una tria d'indicadors perquè fora inabastable arribar a tot arreu: no obstant això estan oberts a incorporacions. En són algun exemple: envelliment, tecnificació, laboralització, temporalitat, politització o estrangeria.

Finalment, David Sancho Royo, de la Universitat Pompeu Fabra, ha analitzat el SIOP en relació amb el context econòmic i social actual. M’ha obert els ulls.

Quan ha començat a parlar de dades obertes i governança oberta m’he adonat que només em mirava el SIOP com quatre dades mal contades: he vist la llum! El fet de disposar de dades accessibles, oportunes, de la font primària, complertes, processables i en formats no propietaris fa que vegi els tres conceptes anteriors com una mateixa cosa.

L’objectiu del SIOP no és sinó apoderar la ciutadania i fomentar un debat amb criteri: es tracta d’una aposta política, “ensenyem la cuina i és perillós”, però aquesta aposta de risc porta implícita una transparència necessària.

És per això que cal ampliar-lo i potenciar-lo. Ens trobem davant una oportunitat única i necessitem el lideratge polític que redefineixi l’Administració pública.

Tanco aquest article amb la darrera frase del David, lapidària: el nostre actiu principal és el ciutadà, el veritable generador de riquesa.

(Imatge: martinhilbert.net/democracy)
 

Movistar, “no sabes de la misa la media”

Ara ja fa un temps que a casa quan sona el telèfon és la Martina, la meva filla de 3 anys, qui agafa les trucades. Domina l’aparell i li agrada engegar el seu “Holaaa!!!” i xerrar una estona amb l’interlocutor de torn (normalment familiars i amics) abans de passar-me l’auricular. I dic normalment...

Ahir al vespre cap a quarts de deu de la nit va sonar el telèfon i, com de costum, la nena va atendre la trucada. Després dels segons de rigor i d’escoltar divertit el seu monòleg li vaig demanar qui era. Em va respondre: “No ho sé, papa”.

Em passa el telèfon i atenc la trucada: es tracta d’un comercial de Movistar (@movistar_es) que sense dir ni bona nit comença a explicar-me la darrera oferta que m’ofereix la companyia. Abans de deixar-lo acabar, però molt educadament, li explico que al seu dia vaig voler canviar de companyia (sóc de Jazztel, @jazztel_es), que els vaig demanar què m’oferien i que davant la negativa d’igualar l’oferta de la competència havia optat per descartar-los, que ja estava prou content quedant-me on era i que no tenia intenció de canviar.

Quan començava a acomiadar-me, és ell que m’interromp a mi i em deixa anar: “Vale, para, no me entero ni media”. I em penja.

Em considero una persona prou educada, mesurada i pacient. I no tinc ganes d’entrar en polèmiques lingüístiques (tot i que no passen de moda, oi?) o comercials (què em volen vendre a aquelles hores?). Però durant una estona em vaig quedar amb l’auricular a la mà, fins al punt que la dona em va demanar si em passava res.

Com pot ser que una de les grans empreses de l’Estat tingui un comercial tan nefast, per tot plegat. I com pot ser en un moment com aquest, que perden línies, clients, ingressos, etc. És aquesta la manera? Realment s’ho poden permetre?

Ostres, ja ho sé que una flor no fa estiu i que sóc un granet de sorra dins la seva immensa platja de clients potencials, però tinc la impressió que si continuen així d’aquí a poc temps amb un cubell de platja de la Martina faran prou per controlar la cartera de clients.

Per cert, que no ho sabia, segons el DRAE (diccionari oficial de la llengua espanyola), l’expressió correcta és “no saber de la misa la media”, és a dir, “ignorar”.

(Imatge: tOrange.biz)

Patufet, on ets?

Aquest matí he assistit a la 29a sessió web (@sessionsweb): 'La georeferenciació a l'Administració', a càrrec de Jordi López Ramot (@ramot), creador del portal Wikiloc, una comunitat d'usuaris que comparteixen rutes i punts d'interès GPS del món.

Els objectius de la sessió eren veure de quina forma iniciatives ciutadanes de producció i intercanvi d’informació geogràfica interoperen amb les dades i els serveis que ofereix l'Administració i viceversa, i valorar possibles usos d'aquesta informació al si de l’Administració.

Wikiloc és una empresa amb reconeixement internacional (Google, National Geographic), present a 190 països, i amb més de 900.000 rutes que reben 1,2 milions de visites cada mes, que neix amb l’objectiu de facilitar-nos la vida i estalviar-nos temps per poder gaudir del territori amb més informació. Va començar com un passatemps, però hi va incorporar publicitat i ara estudia incorporar nous models de negoci (hi ha institucions i organismes locals, p.ex., que comparteixen rutes de Wikiloc als seus portals).

Disposa d’un gran capital social gràcies a l'afany de compartir: ofereix un gran benefici amb l'esforç mínim. Té continguts de qualitat (no prohibeix, tan sols guia), amb un copyright que atribueix a l'autor la seva ruta, i tan sols demana atribució. A més, són els propis usuaris els qui hi fan les tasques de manteniment de les rutes.

El gran repte és que l’Administració i les empreses converteixin en serveis la informació geogràfica (el 75% de la informació que genera l'Administració pública ho és), i l’obertura de les bases de dades i les noves tecnologies (GPS, Google Maps i Earth, i el mòbil) són la clau per democratitzar-la.

És evident que si en Patufet hagués disposat al seu dia d’un telèfon mòbil intel·ligent i l’aplicació de Wikiloc no hauria passat el mal tràngol que va haver de passar per comprar un dineret de safrà, pobret.

“Patim, patam, patum, homes i dones del cap dret. Patim, patam, patum, no trepitgeu el Patufet.”

(Imatge: Llar d'infants el Patufet, Molins de Rei)

La vida és bella? Sutton, Bling Bling... puf puf!!!

Divendres a la nit vaig sortir de festa amb la dona després de prop de tres anys de no fer-ho a causa de les recents maternitat i paternitat respectives. Atès que es tractava d’un vespre especial (les nenes eren a casa ma mare, que ens feia de cangur) volia que tot sortís ben rodó.

La vetllada va començar amb el dipòsit necessari de les filles a ca la mama: i us he de dir que no va resultar tan traumàtic com pensàvem; la cosa pintava bé.

Per al sopar vaig aprofitar que tenia un regal de Reis pendent: una targeta “gastronomia per a dos” de La vida és bella (@lavida_esbella_). Teòricament havia de ser una grata experiència, però a la fi no va ser així: em va sorprendre l’escassa oferta per a la ciutat de Barcelona, que es limita a vuit restaurants, dels quals un ha tancat, un altre no obre els divendres, un altre és de cuina hindú, un altre mexicà, dos argentins (un amb un menú tancat a base de carn), un altre de tapes, etc. On és la cuina mediterrània? En resum que en vam haver de triar un per defecte que no ens va plaure gens i amb una relació qualitat-preu desproporcionada: la vetllada romàntica no continuava gens bé. Sort que tots dos portàvem una bona predisposició (a casa havíem assaborit tranquil·lament abans de sortir un parell de gintònics).

Us he de dir que, vista l’experiència, mai no regalaré una d’aquestes targetes: m’estimo més fer-vos un sobret amb 50 euros per tal que aneu a sopar on us vingui de gust.

Tot seguit vam decidir d’anar a fer el toc al carrer Tuset: una zona de la ciutat que conec de fa temps i que mai no passa de moda. Concretament volíem anar a la discoteca Bling Bling (@blingblingbcn). Per tal d’assegurar el tret i poder-hi entrar sense problema vaig fer gestions per endavant i m’hi vaig posar en contacte via Facebook, Twitter i correu electrònic: no em van respondre. Davant el dubte, vaig fer el mateix amb The Sutton Club (@suttonClubBCN), un altre local de referència: m’hi vaig trobar la mateixa resposta, res de res. Suposo que si els hagués demanat de reservar un priveé m’haurien atès degudament...

Val a dir, però, que en el cas del Sutton a més vaig optar per apuntar-me a una llista que corre per Internet d’accés al local: la llista Isaac (@Lista_Isaac). També els vaig demanar si era oficial i garantia d’accés, però no coneixen què és la retroacció amb el client potencial (no obstant això he de dir que gràcies a la llista vam accedir al local: al Cèsar el que és del Cèsar).

Sóc conscient que disposar d’un local de moda és genial, però tots sabem que si no tenim cura del nostre client i el descuidem podem pagar un preu molt car: les modes canvien ràpidament (i més en el món de l’oci nocturn).

Afortunadament la nit era plujosa i l’inici d’un cap de setmana llarg. Després de fer la primera al Hot Bar Barcelona, que va estar la mar de bé, vam poder accedir als dos locals esmentats sense problema: a l’un perquè era buit (el que comentava) i a l’altre gràcies a la llista.

Livingticcat.cat també a Blogger!

Tal com us comentava l’altre dia ja disposo d’un domini .cat per al meu bloc. Avui però us he d’anunciar que he resolt el dubte si podia passar el domini de Blogger al meu nou domini: i la resposta és que sí!

Gràcies a la diligència dels tècnics del centre d’atenció telefònica de CDmon (@CDmon), l’empresa de Malgrat de Mar amb qui vaig registrar el domini, he sabut que es podia fer i com fer-ho. Hi ha pàgines d’ajuda tant de Blogger (Com puc utilitzar un domini personalitzat al meu bloc?) com de CDmon (Configurar un dominio de Blogger usando CDmon), però reconec que no me’n sortia i m’han donat el cop de mà definitiu.

(Per cert, no vull fer-los propaganda però allarguen la promoció del domini .cat a 6,95 € fins al 31 de desembre.)

Amb això he matat dos pardals d’un tret perquè d’una banda resolc la polèmica sobre l’extensió territorial (blogspot.com.es) i de l’altra el meu domini és el domini únic i oficial del meu bloc. Genial, no?

Si bé és cert que continuo depenent de Blogger... i de Google! Ai, ai...

Livingticcat.cat

Divendres passat Ernest Benach (@ebenach) tuitejava la cerimònia dels Premis Blocs Catalunya 2012 (@STIC #pbc12) i feia aquest comentari: “El nivell de la comunitat blocaire de Catalunya continua sent molt bo. Però he trobat a faltar entre els finalistes més dominis .cat”.

Tot seguit @Versoscat responia “tenim domini .cat perquè estimem la llengua i la poesia”.

Em vaig sentir al·ludit: tinc un bloc, m’estimo la llengua i no tenia domini .cat. Potser precipitadament, vaig respondre: “@Versoscat @ebenach alerta pq no tots els blocs personals es poden permetre un domini .cat”. A la qual cosa l’Ernest concloïa “Cert! Doncs cal fer-hi alguna cosa!”.

Aquí és on entra en escena Domini.cat (@puntcat), que ens envia un tuit amb el perquè del preu de .cat i amb informació sobre la contractació d’un domini: #laMegaPromo.

He de confessar que em van fer veure la precipitació que us comentava per poc informat: vaig llegir el perquè del preu .cat (superior a la resta) però com s’intentava promoure’n l’ús amb ofertes dels registradors. I vaig descobrir amb sorpresa (perquè he de confessar que ni me n’havia adonat) la polèmica arran del fet que a principi d’any Google afegís una extensió territorial al domini habitual de Blogger, que passava a disposar a més del .com (blogspot.com), el domini territorial de l’estat corresponent, en el meu cas .es (blogspot.com.es). I aquesta va ser la gota que fa vessar el vas.

M’ho vaig mirar tot amb molta calma i ahir mateix vaig adquirir el meu domini (Livingticcat.cat), perquè un cop ben informat vaig comprovar que no tenia excusa: he pagat 8,41 EUR per un any de domini a CDmon (@cdmon), una empresa de Malgrat de Mar; l’any vinent ja en parlarem. Ostres, quina il·lusió!

No obstant això aquest només és el primer pas: l’adreça del bloc és la mateixa, mana Blogger; la gràcia és que he redirigit el meu domini al bloc de manera que a partir d’ara serà l’adreça que donaré per defecte. El pas següent és poder tenir el bloc ara que tinc domini sense haver de dependre d’altri.

Què et sembla, Ernest? A poc a poc i bona lletra, oi?

Veni, vidi, viXIP (#pbc12)

El passat 16 de setembre, a les 9.30 h, participava en la 34a Cursa de la Mercè de Barcelona. Després de dos mesos sense entrenar (la darrera cursa era del començament de juliol i durant l’agost vaig gaudir de les filles i la dona en unes ben merescudes vacances), vaig fer una marca més aviat discreta: 43:39. L’endemà publicava al Facebook una foto on sortia fent la cursa amb el comentari “Ai, que ens fem grans... i com m'agrada!!!”.

Una bona amiga hi va fer un comentari pel fet que no havia millorat la meva millor marca personal i que el resultat era més aviat fluix: “Ei, unas veces se ganas y otras se pierde, que deia aquell...”. Tan bon punt vaig llegir el text vaig tenir claríssima la resposta, perquè no hi estava gens d’acord: jo sempre guanyo. I no vull semblar pedant, però és que sempre he dit que l’important de córrer una cursa de deu quilòmetres és participar-hi, acabar-la, no prendre mal, mirar de baixar de l’hora i, si pot ser, millorar la marca personal, per aquest ordre. I és per això que des d’aquest punt de vista i dins les meves possibilitats cada cursa és un premi: n’acabo tan i tan satisfet de mi mateix!

Aquest divendres 5 d’octubre Reus va acollir la 5a edició dels Premis Blocs Catalunya (@STIC). No hi vaig poder assistir per motius personals, però vaig seguir la jornada des del sofà de casa via Twitter (#pbc12) gràcies als tuits de diversos assistents a l’acte. Com ja sabeu jo hi participava dins la categoria TIC (tecnologies de la informació i la comunicació) de blocs personals; es va endur el premi @carlesrgm amb el bloc “Tot això és la feina que fa un informàtic en el seu temps lliure” (moltes felicitats, Carles!), però jo també hi vaig guanyar: ser-ne finalista ja era com si m’hagués tocat la grossa de Nadal.

I això no és tot! A més la @XarxaIP va rebre el premi al millor bloc corporatiu en la categoria ‘Economia, politica i societat’ i com que en sóc membre l’alegria va ser immensa. Què més puc demanar? M’agrada prendre'm les coses d’aquesta manera: així guanyo sempre, participant.

L'important no és guanyar, és participar... i viure l'experiència!

(La imatge correspon al premi obtingut per la XIP.)

El CEJFE a Twitter (@gencat a les xarxes socials)

És interessant observar com les administracions públiques incorporen les xarxes socials com a eina de treball: les aplicacions 2.0 els permeten esdevenir organitzacions més transparents i participatives "mentre es transformen i modifiquen tant la relació amb la ciutadania com la gestió del seu coneixement intern, tan important per innovar serveis" (@xarxaip).

La presència de la Generalitat de Catalunya (@gencat) a les xarxes socials és extensa. En aquest terreny propi de la ciutadania, on cada usuari té una opinió que cal respectar, la Generalitat intenta interaccionar-hi sempre d'acord amb els seus valors: servei públic, transparència, qualitat, coresponsabilitat, participació i coneixement obert.

Aquesta setmana s'ha posat en funcionament l'usuari del Centre d'Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) a Twitter: @cejfe.

Des d'aquest usuari el Centre informarà de les activitats formatives que s'hi organitzen, algunes prou conegudes com les sessions web o les jornades del Programa @compartim i d'altres més específiques sobre criminologia, mediació o temes jurídics, a més de butlletins i noves publicacions.

Si disposeu d'un compte a Twitter, us recomano que seguiu els usuaris que he citat anteriorment: n'aprendreu molt! Jo ho faig! :)

Més informació: La Generalitat a les xarxes socials

(Imatge: identificador del CEJFE a Twitter.)

Màrqueting participatiu i enquestes en línia

El meu amic Jordi s’ha dedicat tota la vida a fer d’enquestador per a l’institut d’investigació de mercats Ipsos fent preguntes a peu de carrer o a casa d’altri sobre benzineres, mitjans de comunicació, hamburgueses, etc.

Tot i que encara s’hi dedica, l’empresa mira de refer el model de negoci perquè les enquestes en línia i les comunitats de màrqueting participatiu li fan molt de mal. A tall d’exemple us presento nicequest i trnd.

Nicequest (@nicequest) és l’evolució natural del Jordi: una empresa que realitza estudis d’opinió a partir d’enquestes en línia (ja deixo de banda les enquestes per telèfon). L’usuari acumula punts cada vegada que participa en una enquesta i els canvia per regals (el que han fet les caixes tota la vida, vaja). En aquest cas, les empreses obtenen si fa no fa els mateixos resultats que amb les enquestes tradicionals.

Trnd (@trnd_es) va un pas més enllà. És una comunitat en què els membres tenen la possibilitat de tastar nous productes i serveis a partir de la tria dels projectes en què volen participar: darrerament Marcilla, Coca-Cola, Brillante o Argal. Aquí les empreses arriben directament a les persones interessades en els seus productes i reben una retroacció directa sobre les experiències: tant els aspectes positius com les oportunitats de millora.

Segurament n’hi ha d’altres, però jo participo en totes dues i m’ha anat prou bé: relació esforç benefici, vull dir.

Què, doncs, us hi apunteu?

(Per cert, la princesa de la foto és ma germana, la Monts, un sol a qui vaig fer partícip d'un estudi de cafè i que em farà tiet pels volts de novembre. Ben feliç!)

L’ús indegut dels mitjans informàtics a Justícia

En els darrers dos anys el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya ha incoat divuit expedients disciplinaris a funcionaris que presten serveis a l'Administració de justícia a Catalunya per la comissió d'una falta disciplinària greu consistent en l'ús indegut dels mitjans informàtics (art. 536.B.10 de la Llei orgànica del poder judicial), en relació amb l'accés a les aplicacions del Punt neutre judicial, principalment a l'Agència Tributària, tot sovint per consultes de familiars, atès que en aquests casos presumptament s'ha vulnerat el dret a la protecció de les dades personals.

El Punt neutre judicial és una pàgina web que unifica les comunicacions i peticions de dades entre les xarxes judicials de les comunitats autònomes, el Ministeri de Justícia i el Consell General del Poder Judicial. S'hi accedeix amb autorització i només s'hi poden consultar les dades necessàries per als procediments judicials en curs: no s'hi poden consultar dades pròpies ni dades d'altri.

La protecció de les dades personals és un dret fonamental reconegut per l'Estatut d'autonomia de Catalunya de 2006, la Constitució espanyola de 1978 i la Directiva UE 95/46. Actualment està desplegat per la LO de protecció de dades de 1999 i pel seu reglament de 2007. La intimitat personal i el secret de les comunicacions són drets fonamentals regulats també en la Constitució espanyola (art. 18.4).

El personal al servei de l'Administració de justícia de Catalunya té un seguit de drets pel que fa a les seves dades personals contingudes en fitxers que gestiona el Departament de Justícia, i d'obligacions pel fet de tenir accés a dades personals de tercers. Les persones que incompleixin les obligacions establertes a la normativa de protecció de dades estaran sotmeses al règim disciplinari i a la responsabilitat civil o penal.

El Departament de Justícia ha decidit que la informació i els recursos que la suporten són actius essencials (el compliment legal en matèria de protecció de dades és l’actuació prioritària en la gestió de la seguretat de la informació) i que s'ha d'implementar conjuntament i de forma coordinada mesures organitzatives, tecnològiques i jurídiques.

Ja ho veieu, doncs, no val a badar.
(Imatge de morguefile.com)

Steve Jobs, el CD i els #PremisBlocs12

Aquest divendres se celebra a Reus l’acte de lliurament dels Premis Blocs Catalunya 2012. (Com ja he comentat anteriorment hi participo per partida doble: a títol individual per aquest bloc en la categoria TIC personal, i com a col·laborador del bloc de la @XIP en la categoria política corporatiu. Sí, ja ho sé, puc semblar una mica arrogant, però és que a mesura que s’acosta la data n’estic més content i orgullós.)

Malauradament no hi podré ser, la logística familiar no m’ho permet. I m’hauria agradat: vivim en un món petit i cosetes d’aquestes alegren l’existència.

És curiós, però, que la celebració coincideixi amb dues altres de ben sonades: el primer aniversari de la mort d’Steve Jobs i el 30 aniversari del CD (de fet és avui). I em plau lligar les efemèrides, en una setmana precedida per la presentació de l’iPhone 5, amb el lliurament dels premis als blocs TIC que de ben segur hi han fet referència tantes i tantes vegades: si més no, jo sí.

Com a petit homenatge a l’Steve, avui el canal de televisió Discovery Max mostra dos documentals ben interessants: “Steve Jobs. L’home que va revolucionar el món”, una celebració de la seva vida a partir d’entrevistes a les persones a qui va canviar la seva (Lee Felsenstein, Daniel Kottke i John Draper, p. ex.), i “Revolució iPod”, un abans i un després en la història de la música, tant per als usuaris com per als professionals. Un avenç que avui es considera una fita com ho va ser al seu dia el CD.

Per cert, amb motiu de l’aniversari del CD, Universal Music llança aquesta setmana al Japó una sèrie especial que inclou la novena simfonia de Beethoven en homenatge al disc que va marcar una nova era en l’àudio.

"L’home raonable s’adapta al món. L’irracional insisteix a mirar d’obtenir que el món s’adapti a ell. Per consegüent, tot progrés depèn dels homes irracionals." (George Bernard Shaw, 1856-1950)