"Crisis? What crisis?" (aka #iPhone 5)

Curiosament, aquest dimecres el programa 60 minuts del Canal 33 emetia el documental de la BBC "Steve Jobs, el hippy multimilionari". I dic curiosament perquè tot just avui, dos dies després, les botigues Apple treien a la venda el nou iPhone 5. Coincidència? No ho sé família, ja sabeu que sóc malpensat de mena.

És ben sabut que Apple és coneguda a tot el món “com a marca que crea adhesions fervoroses i com a símbol del consumisme dels qui estan al dia”, però l’escena que m’he trobat aquest matí a la botiga del passeig de Gràcia de Barcelona quan em dirigia a la feina m’ha deixat garratibat (vegeu la foto, una imatge val més que mil paraules): a les 8.30 h més de 300 persones feien cua a les portes de l’Apple Store per poder comprar el nou telèfon.

L’estiu de 1975 Supertramp es preguntava a través del títol del seu àlbum: Crisis? What Crisis?. I la incògnita segueix vigent i sense resoldre. (Permeteu-me que us comenti, perquè no ho sabia, que la pregunta no era nova: ja l’havia feta abans Frederic Forsyth en la seva famosa novel·la policíaca El dia del xacal.)

I per què us dic això? El telèfon s’ha posat a la venda al preu de 669 euros (16 GB), 769 euros (32 GB) i 869 euros (64 GB) respectivament. Ostres! Se suposa que no arribem a final de mes i centenars de persones estan disposades a gastar-se aquest dineral per un mòbil? O no estem tan malament o estem tocats de l’ala!

Quan aquest matí he pujat la foto a Twitter i Facebook, automàticament els retuits i els “likes” han anat caient... Desconec si ho han fet els desafortunats com jo o els tocats... També com jo! ;p

Política i societat augmentada al #SMWBCN

Avui he pogut assistir a dues sessions de la jornada “Societat, informació i tendències” del Social Media Week que se celebra a Barcelona (@smwbarcelona). (He de confessar que força més interessants que les de les jornades anteriors...)

Política i Social Media
A càrrec d’Antoni Gutiérrez Rubí (@antonigr), assessor de comunicació i consultor polític.
Aquesta sessió m’ha reafirmat quan dic que assistia a una formació: n’he après tant! En faig un resum de les idees principals a partir del buidatge dels tuits que ha propiciat la seva intervenció:
• La societat és digital mentre que la classe política és analògica.
• En menys de 18 mesos doblarem la informació disponible en el món.
• La política la protagonitzen immigrants digitals.
• A YouTube es pugen 72 h de vídeo per minut.
• Els espanyols estan per damunt de la mitjana europea quant a ús de xarxes socials; el 32% és a Twitter.
• Molt aviat s’arribarà a la relació “un telèfon x habitant”.
• La política, massa immobilista, xoca amb la societat actual.
• L’organització política no és necessària per fer política.
• La necessitat més gran de les persones que menys tenen és la connectivitat.
• Podem fer i rebre informació sense premsa ni periodistes.
• La política està fora de la construcció de la nova societat.
• El descrèdit de la política actual va lligat al de la premsa tradicional: es retroalimenten.
• 9 de les 10 empreses més importants del 2011 en el camp del capital i la innovació no existien el 2001.
• Canvia la naturalesa del poder tradicional: el nou és àgil, ràpid, creatiu i en xarxa.
• La política actual porta els llums curts, la societat els llargs.
• La tecnologia permet acció social, és un element molt poderós.
• O la política es fica en l’entorn de la gent o no estarà en la vida de les persones.
• Tot el rellevant ho farem amb pantalles: 9 de cada 10 persones les utilitzen cada dia.
• La política s’ha de plantejar com a pregunta.
• La vídeo política és la clau de la política actual.
• La política actual no aconsegueix entendre el multiformat per aconseguir difusió.
• Que la política t’ofereixi ser decisiu cada 1.400 dies és insostenible.
• Gairebé mai cap polític m'ha demanat formació en comunicació 2.0.
• Qui dels presents porta un diari imprès?
• Tot el que s’ignora es menysprea (cita d’A. Machado).
• Moralitat: menys reputació = menys credibilitat = menys audiència.

Benvinguts a la societat augmentada
A càrrec de Dolors Reig (@dreig), psicòloga social i autora del bloc El caparazón.
Què puc dir? Ja he vist la Dolors a d’altres presentacions i avui m’ha tornat a sorprendre: puc confirmar que es troba un pas endavant. T’enganxa amb el seu convenciment: la guru total. Aquí teniu les idees més rellevants:
• No parlem de tecnologia: parlem d’éssers humans.
• La tecnologia és potent quan és afí a l’ésser humà i triomfa quan ens converteix en un ciborg.
• Facebook no permet pseudònims tot i que hi ha societats on la transparència és perillosa. La nostra identitat és múltiple. No en tenim una de sola, com voldria FB, sinó més d’una (els cercles de Google+). FB no s’adapta a les realitats i necessitats humanes: mira d’adaptar la societat a l’eina.
• Quan ens trobem sols pensem en persones: som molt socials i hi ha evidències neurològiques que ho demostren (neurones empatia). Ens fa sentir bé, com les adiccions, i hem d’aprendre a desconnectar.
• El social media triomfa perquè omple necessitats humanes: compartir i col·laborar per sentir-nos segurs i reconeguts socialment.
• Els mitjans s’han adonat de la importància de la interacció.
• Vivim en un “nosaltres” cada vegada més gran.
• Les xarxes socials ens fan desenvolupar el sentit de justícia.
• Som infornívors: consumim i necessitem informació.
• Intel·ligència col·lectiva: el ciutadà no accepta les coses com abans; ara som més intel·ligents, més transparents.
• Gràcies a la xarxa participem en la societat en què vivim: som individus connectats. A l’Índia van canviar la Llei de l’avortament a causa de la pressió aconseguida a través de Twitter.
• El món canvia el vol de les oques (amb un líder al davant) pel dels estornells: un estol on tots els individus es mouen a l’uníson, amb molta organització però sense jerarquies.

Ja ho sabeu, doncs: "You can fly, you can fly, you can fly" (cançó del Peter Pan de Disney, 1953).

Bananity i Facebook al #SMWBCN

Social Media Week és un esdeveniment internacional que pretén explorar les repercussions socials, culturals i econòmiques de les xarxes socials sota l’epígraf “potenciar el canvi a través de la col·laboració”, que arriba per primera vegada a Barcelona (@smwbarcelona).

Tal com us havia promès en l’entrada anterior, us faig cinc cèntims de les dues sessions a què he pogut assistir.

Bananity: presentació oficial
A càrrec d’Andreu Buenafuente i Pau Garcia-Milà, soci i fundador respectivament, i Albert Martí, director general (@bananity).
Una xarxa social en què les persones assenyalem què ens agrada, sense necessitat de donar dades personals, per tal que a partir de les nostres tries un motor de cerca ens ofereixi recomanacions personalitzades.
Vaig trobar la presentació encertada: un jove emprenedor, un showman i un expert en model de negoci. De fet m’he donat d’alta per provar-la i veure què.
No obstant això no vaig acabar de veure quin era el model de negoci i com pretenien captar usuaris.

Facebook: la importància de ser social
A càrrec de Marta Baqués i Marcos Domínguez, de FB Irlanda.
La veritat, una presentació molt fluixeta: parteixen de la base que tothom coneix FB i no aporten gaires novetats. Aquí sí que parlen de model de negoci obertament: tot i que només el 16% de la massa de fans vegi les publicacions de la pàgina, el moviment que genera fa que FB sigui molt profitós per a les empreses. El dubte és si el nombre de fans, tan bonic, només serveix per vendre l’espai al client: la gestió la fa la marca.

Com podeu veure, dues sessions ben diferents: a la primera un nan i a la segona un gegant, molt diferents l'un de l'altre. Però com bé diuen... Al pot petit hi ha la bona confitura!

Finalista als Premis Blocs Catalunya 2012!!!

Ha estat una sorpresa molt agradable. I l'excusa perfecta per reprendre les aportacions a aquest bloc, que vaig començar ara tot just fa dos anys: el 3 de setembre de 2010. Sí família, dos anys de blocaire, com passa el temps!

Tot just aquest diumenge al matí rebia un correu de Jordi Graells (@jordigraells) que comunicava la bona nova que la Xarxa d’Innovació Pública (@xarxaip) era finalista dels Premis Blocs 2012 d'STIC.CAT (@STIC), categoria 'Política/Corporatiu'. A més, donava l'enhorabona per la feina feta: en sóc membre, àrea TIC.

A la tarda, però, rebia un whatsapp de la meva amiga Núria Vives (@nuriavives): “l’enhorabona, finalista dels Premis Blocs per partida doble”. Que què? No m’ho podia creure. Però sí, vaig consultar el bloc d’STIC.CAT (http://www.stic.cat/) i confirmava la notícia: finalista.

Si sóc sincer, l’any passat vaig fer el seguiment dels Premis amb més atenció fins al punt que vaig fer campanya i algú em va titllar de social spammer. I ni finalista ni res. Enguany ni hi pensava, tinc activa l’opció de presentar-m’hi per defecte, i SORPRESA. I més quan no he estat tan productiu com voldria: durant el primer trimestre he estat de permís per paternitat (que feliç!) i no ho he sabut combinar amb l’art de blocaire.

Ara tenia previstes futures aportacions atès que properament assisteixo al Social Media Week (BCN, 24-28/9), a l’11a Diada de les Telecomunicacions de Catalunya (BCN, 26/9) i a la 29a sessió web: la georeferenciació a l'Administració (BCN 17/10), però la nominació m’ha donat l’empenta per escriure de nou.

Com deia l’Òscar Wilde, “coneixem el preu de tot però no valorem res” (El retrat de Dorian Gray, 1890). Que una votació popular m’hagi triat quan no m’ho esperava és genial. Moltes gràcies!
  

Quan creues la línia d'arribada...comença una nova cursa!

Els llibres que he llegit darrerament modelen aquest article. Ha estat a partir d'ells i gràcies a les hores que dedico a córrer que em permeten de donar voltes al cap que se m'ha acudit la idea.

La primera lectura és de Walter Isaacson, Steve Jobs (Ed. Debate, 2011): la biografia exclusiva del fundador d'Apple, escrita amb la seva col·laboració. Quan vaig haver acabat em vaig adonar que n'havia opinat sense conèixer-lo prou. Amb aquest llibre el personatge continua sense despertar-me molta simpatia, però he de reconèixer que el meu sentiment d'admiració és gran: sens dubte un geni torbat, un visionari. L'iPhone ha fet cinc anys, diuen que va deixar tot de projectes en dansa, què més ens hauria mostrat?

La segona obra és d'Haruki Murakami, De què parlo quan parlo de córrer (Ed. Empúries, 2010): una barreja excel·lent de biografia i llibre sobre curses. Tinc molt presents idees com "les coses que valen la pena val la pena fer-les bé" o "és molt divertit ser enmig de tanta gent (...), l'esperit competitiu treu el cap sense que ni te n'adonis". I sobretot el que ell voldria que fos el seu epitafi: "si més no, va aguantar sense caminar fins al final". A més, em desperta molt de respecte el canvi radical a què se sotmet quan descobreix la incompatibilitat d'una vida creativa amb una vida desordenada i opta per una vida disciplinada (professionalment i físicament parlant): la seva visió del món.

El tercer llibre és de Catherine Hakim, Capital erótico. El poder de fascinar a los demás (Ed. Debate, 2012): el detonant que m'ha fet recuperar tot d'idees i escriure aquestes quatre ratlles sense haver-ne acabat la lectura. (Cronològicament parlant hi ha una lectura prèvia, de Carlos Ruiz Zafón, El presoner del cel ―Ed. Planeta, 2012―, però no ve al cas... i a més em va decebre un xic.)

Pel que fa a l'obra de Hakim, he de dir que ha estat tot un descobriment, perquè sense saber-ho era un tema que feia temps que coneixia i que m'interessava però del qual no n'era conscient: el capital eròtic. La clau de com treballem, interaccionem amb els altres, guanyem diners, triomfem i portem les nostres relacions. L'autora fa una crida perquè n'admetem el valor econòmic i social, apreciem la bellesa i el plaer, i canviem el paper de les dones a la societat i les estructures de poder, les grans empreses, la indústria del sexe, l'administració, el matrimoni, l'educació i gairebé tot el que fem. Brutal!

Per acabar, i ja ho sé que és una mica kitsch, dir-vos que el títol de l'article l'ha inspirat la lletra d'una cançó de Jennifer López que duc a l'iPod quan corro, I'm into you, que en un moment determinat diu "Every finish line is the beginning of a new race". I és aquesta idea de no parar mai, d'inquietud constant, que em fa pensar quantes curses pendents tenia Steve Jobs: potser un canvi vital com Murakami, o ja compartien aquest sacrifici per les creacions i les obres respectivament? O altrament si ambdós han tingut en compte el capital eròtic en la seva innovació i model de negoci; si les creacions i contractacions actuals tenen en compte aquest capital sense saber-ho. Ai, què sé jo...

Perquè nosaltres què hem de fer? Caminar, córrer, començar noves curses una vegada i una altra?
Jo, com deien els grans Fleetwood Mac, endavant!

"Don't stop, thinking about tomorrow, / Don't stop, it'll soon be here, / It'll be, better than before, / Yesterday's gone, yesterday's gone."