La mitjanit de divendres, acabat d’aterrar i esterrossat al sofà de casa fent zàping, per casualitat vaig anar a parar a un documental de La 2 de TVE (@la2_tve), Comprar, tirar, comprar, en el moment que qüestionava la durada de les bateries de l’iPod d’Apple. I, és clar, m’hi vaig enganxar.
El programa parlava de l’obsolescència programada, un terme que desconeixia. Havia sentit a parlar d’obsolescència planificada com a estratègia de producte consistent a llançar al mercat nous models d'un producte de manera que els consumidors percebin els models anteriors com a obsolets encara que ni tecnològicament ni funcionalment ho siguin (@Termcat).
Però l’obsolescència programada tal com explica el documental va més enllà. Es tracta de productes fabricats per no durar: bateries que “moren” als 18 mesos d’ésser estrenades (el cas dels iPod d’Apple), impressores que es bloquegen quan arriben a un nombre determinat d’impressions, bombetes que es fonen a les mil hores, etc.
Em vaig quedar garratibat. En el primer cas, l’obsolescència planificada deixa en mans del consumidor l’opció de canviar de producte. En el segon... quina estafa! O no, si ho sabéssim per endavant.
En tot cas, santa innocència! Un model de negoci tan evident i tan estès, i no l’havia tingut en compte amb tanta premeditació. Afortunadament el documental no només parla de demandes i residus, també presenta altres termes interessants com decreixement o sostenibilitat.
Ja ho veieu, continuo aprenent... i sorprenent-me!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada